Força i feblesa de les consultes democràtiques

El sobiranisme català cada dia aplica noves vies de pressió per convèncer la societat del canvi necessari. El mètode de la consulta popular és el més democràtic per avancar, però ens cal la llei parlamentària que cohesioni les decisions municipals al respecte.

Tan cert és que “la unió fa la força” com el “divideix i venceràs”. Es condicionen inversament. La dispersió de fronts contra la crisi ens supera a l’hora de decidir el més convenient si som preguntats. Som presoners del cansament, la confusió, la desconfiança i l’engany. Un còctel d’ignorància i de vel·leïtats partidistes fa que la societat és torni passota, indecisa o reaccionària quan ha de prendre part activa en comicis i consultes vinculants d’obligat compliment amb tots els interrogants legals sobre les conseqüències.

“Un SÍ unànime dels veïns de Seva i Sant Miquel de Balenyà a ingressar els impostos a l’Agència Tributària Catalana”, fa encapçalar la llista de municipis insubmisos fiscalment. Gran satisfacció fins aquí. Però el gerro d’aigua freda cau en el comentari inicial: “Amb una participació de gairebé el 23%, aquests van dir de forma gairebé unànime, el 98%, que estaven a favor de pagar els impostos...”. Què pesa més, ¿aquest 98% del 23% de votants o el 77% dels abstencionistes? El poder del dret democràtic és evident. Tots hi estaven cridats, malgrat les incògnites sobre la legalitat d’una consulta municipal vinculant. Qui calla atorga. Si fóra una consulta nacional es requeriria un mínim del 35% dels cens electoral. Són diferents els criteris municipals? La legalitat jurídica i l’empenta moral o identitària d’una consulta són dos conceptes diferents. ¿Pot ser vinculant una qüestió deliberativa –a diferència d’un referèndum- per saber l’opinió popular? Sospito que la baixa participació, tot i el còmput dels majors de 16 anys, és fruit de la desinformació prèvia del tema o desconfiança sobre l’eficàcia de la mesura: no pagar impostos directament a l’Estat. Seria lamentable la divisió del poble per malentesos d’interpretació.

Les dissensions parlamentàries són les armes menys democràtiques i enemigues de les urnes. Els escons estan per servir, no per rivalitzar. Les controvèrsies sobre les consultes, siguin de rang municipal o autonòmic, seguirà soscavant el futur de Catalunya -amb gran satisfacció espanyola- , en tant la llei no estigui aprovada per amplíssima majoria. Necessitem pautes oficials emanades del Parlament per unir forces populars i enfortir conviccions. Als municipis catalans estan succeint fets i moviments pro sobiranistes valents, però, aïlladament, en detriment de la força independentista mancomunada. La descoordinació és perillosa i crema. No es tracta de veure qui la fa o la diu més grossa sinó de convèncer-nos sabent que anem pel bon camí. Esperem amb candeletes els informes del Consell Assessor de Transició Nacional. Volem una guia segura de pressió sobiranista efectiva. És útil la via de la insubmissió fiscal? Són simples assajos preventius i avisos formals a l’Estat central d’una segregació unilateral seriosa? Quant més propera sigui la data de la consulta general definitiva, més clars han de ser els objectius finals per exercir el dret a decidir massivament.

Ramon Mas Sanglas – 28/5/2013