No
tinc res contra els extremenys. Sí, contra els seus polítics
desaprensius. Per enèsima vegada intenten vilipendiar Catalunya i els
seus governants. La malaltia autonòmica ha de passar pel quiròfan si
volem aturar la sagnia del país i acallar les males llengües.
El món està ple de
desagraïts. No és la primera vegada que polítics d’Extremadura – debilitats presidencials- planten cara Catalunya, el seu
govern i la ciutadania. La polseguera que aixeca el dret a decidir posa
nerviosa a tota persona que no té els gens educats en la democràcia, visqui on
visqui. Si a més és un ciutadà de la primera Autonomia receptora de l’aportació
aliena (15,73%), el complex de superioritat és del tot irracional, quan el cor
hauria de bategar impulsos d’agraïment, no de servitud. Aquesta és la actitud
de tots els extremenys assenyats emigrats a Catalunya fa anys. S’han integrat
plenament, com els seus fills i néts a la Catalunya immigratòria plural. Per
què la politització econòmica intenta tergiversar sentiments? La convulsió de
la crisi fa sentir despropòsits comparatius falsos, lluny de la realitat. ”Els últims de la classe no poden donar
lliçons” (vicepresidenta extremenya). ”Espanya
no està per menjar a la carta sinó el mateix menú tots” (president Monago).
La incongruència els delata. Si demanen balances comunes, ¿per què Extremadura
no paga el 8% del PIB autonòmic com Catalunya en concepte de solidaritat o
deixa de cobrar-lo? Si el president Mas vol un marge major de dèficit és per
seguir pagant els impostos solidaris a tercers, retallar menys el benestar social
–també dels immigrants menys afavorits- i seguir pagant el 20% del dèficit
nacional a Europa (inclosa la proporcionalitat del % extremeny). Si totes les
falses autonomies necessitades del cafè aliè foren prou productives, la
tragèdia autonòmica del desequilibri territorial no existiria. L’espoli abusiu dels
contribuents nets tampoc. Saber reconèixer l’error estructural del país
significa canviar el mapa, per donar sentit real a la paraula “autonomia
regional”, sense dependència de ningú. Catalunya no demana cap condonació del
deute, només una flexibilitat temporal del pagament d’acord amb la concessió
europea. La ”indecència” i la “hipocresia”
–senyora vicepresidenta extremenya- és pagar a l’Estat el dèficit autonòmic propi
amb els recursos rebuts de la solidaritat forçada per llei, no voluntària, i
presumir de bons pagadors. Prou demagògia barata per atiar focs centralitzadors
d’antuvi.
Les querelles poc
curoses de l’entorn polític extremeny estan farcides de rancúnia contra el
procés sobiranista català. Qui ha provocat aquesta situació terminal tan
pacient? Un poble tip d’allargar la mà 35 anys –entre d’altres greuges
històrics-, haver de suportar maledicències i la ingratitud constant d’alguns
beneficiaris, injustament, són motius sobrats per canviar de rumb,
democràticament. Paradoxalment, recomanen un menú espanyol comú quan dintre la
pròpia Comunitat tenen menús específics a la carta. El nombre de funcionaris és
el triple de Catalunya segons el percentatge d’habitants. Si disposés de la
mateixa proporcionalitat que Extremadura, Catalunya només tindria un 11%
d’atur. Cal recordar la situació latifundista dels terratinents del sud que
concentren majoritàriament les subvencions europees i estatals agrícoles entre
pocs. Amb una reforma agrària més sostenible i equitativa la regió no patiria
la lacra del 35,56 % d’atur. Per què van emigrar tants milers d’extremenys? Uns
170.000 viuen avui en terres catalanes. Les víctimes de l’exili no són
amnèsiques, ho confessen tot, sense ànims de retorn. Senyors polítics, la
seva vocació conqueridora del s.XVI està desfasada actualment, si pretenen
conquerir la igualtat amb improperis i usurpacions permanents. Comenceu per
repartir el pa de casa per igual i no mossegueu la mà de qui en proporciona més
de fora, gratuïtament. La frivolitat verbal indocumentada o aparentment amagada
és mala consellera sempre.
Ramon Mas Sanglas
-1/5/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada