Per als socialistes
ha arribat l’invent del gran pacte excepcional entre actors polítics, socials i
econòmics. Les víctimes estan cansades de cimeres, comissions, trobades,
consells de ministres i el PP demana “un pacte de paciència”. Prou ironia. És
la resposta a l’1 de maig? Per al govern només la contenció de rendes i
pensions amb més alces tributàries són les úniques vies de pressió fiscal. A
qui va dirigida tota l’escenificació? El gran teatre compta amb més de 6
milions d’espectadors esperant la pujada del teló. Esperen comèdia de la bona,
un vodevil terrorífic o segones parts d’un sainet de passatemps? La retallada
descomunal al sector de la dependència augura un pacte fatalista.
Per boca d’Esperanza
Aguirre, Mariano Rajoy, no s'equivoca "en
res". Les seves alternatives per suprimir o privatitzar les empreses
públiques. La llavor miraculosa està en el programa electoral del PP, aplicant
“dos sistemes”: reduir despeses o augmentar els ingressos "mitjançant la pujada d'impostos".
La paraula “retallades” és tabú, ofensiva i antidemocràtica. El ciutadà està enfarfegat
de promeses buides i mentides. ¿Parlarà mai dels sobrats de butxaca, evasors de
capitals i dels talps de fortunes? Si la diana és l’administració pública, quin
serà el blanc d’aprimament efectiu? Quantes nòmines públiques supèrflues passaran
per la guillotina? No volen cap llei de dependència per la persona pobra que ha
cotitzat. Però, ¿quants milers de polítics tenen assegurada la seva pensió per
llei amb vuit anys de dedicació com a
diputat, la paga d’exministre dos anys o una nòmina vitalícia com a expresident?
La transparència democràtica, ¿no ens dóna dret a la informació anual dels
comptes d’aquests privilegiats a costa de l’erari públic? Tan necessària és la
llei dels mínims (SMI) per a tots, com dels màxims topalls. Un sol salari, públic
o del partit, no tots dos. No es cobra per la responsabilitat del càrrec sinó
per l’eficiència del servei. A la crisi li queda un últim recurs: anar buscar diner
on sobra injustament per excés, per duplicitat o per immerescut.
Falta un sedàs espès
dintre de cada ministeri per depurar assessories d’aparador i estructures de
maquillatge. Les entitats bancàries que disposen de diners públic en préstec,
han d’estar sotmeses a un sostre remuneratiu com tot assalariat. Un pacte és un
llenguatge comú entre polítics
instal·lats i la classe treballadora dels febles. Cap crisi tolera luxes a
càrrec del contribuent. Tal permissivitat és la major indignitat per definició.
La solució final és un simple transvasament de capitals. Passar els excedents
dels intocables a les arques buides per als aturats.
El govern parla de
favors asimètrics a les Comunitats més endeutades com Catalunya. Discriminació
als ulls de qui? Quants anys dura la discriminació de la quota solidaria (8%
del PIB català) sense retorn? Són ciutadans discriminats pel que reben i no pel
que donen? Per què no es revisa aquesta contribució fiscal a la baixa i el
territori es reequilibra sense necessitat d’emergències? Seria l’eradicació del
mal, gran pecat original.
Ramon Mas Sanglas – 3/5/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada