Paradoxes democràtiques ridícules

Catalunya i Madrid s'han tret la màscara sobre la impossibilitat d'un acord amistós. Les declaracions i fets més absurds contra la secessió ho confirmen. Decidir políticament i jurídidament sobre un poble sense saber què vol és la demència democràtica més repressora. 

La política del país crema en una democràcia fictícia. Més extravagàncies democràtiques encara? Els partits polítics del Parlament català estan vivint una crisi aguda de gelosia mútua que els submergeix en un mar de contradiccions absurdes. Convoquen una mini cimera de mitja tarda –un berenar- per encarrilar el dret a decidir pactat per 104 diputats. Un tema cabdal que mereix dies sencers d’estudi, reflexió i pacte. Surten més dividits del que van entrar perquè el PSC constata que CiU-ERC han fet uns primers deures envers la consulta popular amb el Consell Assessor de Transició Nacional i l’esbós estructural d’un Estat sobiranista. Per contra el projecte federal del PSC continua essent un conte de fades tant a Catalunya com a Madrid (PSOE). Federar-se, amb qui i què? Seguint la recomanació escrita de Carme Chacón d’evitar el menor contagi amb les tesis separatistes replantegen el rumb del dret a decidir. On vas, PSC, sense timó propi? Un atac socialista gelós va provocar declaracions ridícules, properes a la ruptura, per manca d’una hipotètica neutralitat cap a la consulta. ¿Obliden el dret i l’obligació de presentar un full de ruta federal si creuen en el seu ideari? És la pedagogia de carrer que espera la ciutadania desinformada: vol veure el camí de les bondats federalistes abans que un temut independentisme rupturista capgiri el país. La cimera –i ara la comissió creada- pretén enfortir la societat votant per dissipar tot dubte sobre les dues vies en litigi. La tercera, sostinguda pel PPC i Ciutadans sobre la poltrona constitucional infranquejable– un continuisme autonòmic maquillat- té poc per esmenar, llevat d’una segona ronda de cafè per a tots amb la solidaritat aliena. La ignorància, l’enveja partidista i el distanciament polític enganyós mai convenceran els amics de les urnes democràtiques vertaderes.

Quin sentit té la fragmentació parcel·lària de la democràcia? Si és la pervivència del partidisme, ¿no podem canviar o prescindir d’una maquinària destructiva? El poble no tolera un menú a la carta camuflant dictadures toves del segle XXI. La guerra partidista no tindrà final mentre no entenguin que la seva missió és servir i no servir-se de la bona fe popular, en vies d’extinció. Paradoxalment, pretenen convèncer la societat civil amb una llei de transparència política –inclosa la casa reial- quan l’aparador de corrupció nacional no para d’exhibir nous models. Amb el silenci oficial no guanyaran la batalla. La credibilitat en el sistema fa aigües per proa i popa, babord i estribord. Moviments populistes i entitats civils estan cridats a suplantar una governabilitat dividida i desqualificada que defuig la mirada noble, el clam del carrer i les ILPs.

El colofó espanyolista més antidemocràtic l’ha protagonitzat el Tribunal Constitucional  amb l’abolició de la Declaració sobiranista del Parlament català. Una aberració política més contra Catalunya, més pròpia d’una tercera Càmera política irresponsable que del màxim organisme jurídic de la nació. Carregar-se una decisió parlamentària absolutíssima (104 sobre 135), la màxima representació de la Generalitat, és fulminar olímpicament els resultats oficials i uns programes electorals autonòmics. En democràcia real, els pobles estan per damunt de les constitucions transitòries i els tribunals, sempre canviables, quan la majoria popular legítima s’imposa. No podem quedar atrapats en un cercle quadrat per un segrest governatiu absolutista. Si la via política i jurídica es nega desencallar legalment un estat democràtic presoner, la insubmissió es converteix de facto en l’arma legitima d’alliberació i defensa, per ser víctimes d’un atemptat contra la llibertat universal d’expressió.

Ramon Mas Sanglas – 12/5/2013