El PP ha sentenciat Catalunya

Espanya està satisfeta del tracte que dóna Catalunya. De què es queixen els catalans? No escolten ni als seus representants del PPC. Amb la porta tancada ens obliguen fer el propi camí: la consulta o eleccions.

Què més poden esperar els catalans d’Espanya? El seu diàleg ha posant el punt i final sense res a parlar, perquè “l’Estat no maltracta Catalunya en els pressupostos, no s’ataca el català ni l’ensenyament” (Rajoy). La confrontació més radical de la “seva veritat” contra el sobiranisme no admet discussions. La baronia del PP ha plantat cara a la líder catalana negant a Catalunya la mínima singularitat. No més aigua. Aposten pel xoc de trens sí o sí.  La via única del SÍ o NO cap a la independència queda en mans de la consulta ciutadana o d’uns comicis plebiscitaris. Tota alternativa federalista està a les beceroles. L´últim recurs d’atenuació secessionista de Rajoy s’ha esfumat. La solidaritat catalana de 35 anys és tan intocable com la Constitució. Com se les empescaran per convèncer els espanyols que la aportació de Catalunya és insignificant al costat de les inversions rebudes?

El tràmit de la consulta en el Congrés tindrà un valor protocol·lari de formes, per justificar davant Europa  els passos legals. El menyspreu de la cúpula del PP esquivant la revisió financera amb un “ara no toca per la crisi” (Montoro) o irònicament , “tot s’arregla amb diàleg i sentit comú” (De Guindos) i la resposta humiliant a Sánchez Camacho “el PP no pot pretendre un finançament únic per a Catalunya” (De Cospedal), han donat barra lliure a la unilateralitat independentista sense condicions ni rendició. Si els “espanyols són tots iguals”, ¿com s’arregla l’esquerda del concert basc i navarrès?

Assistim a un vodevil més del PP. Sánchez Camacho, ¿per  què canvia el discurs segons l’audiència? Demana la uniformitat entre els espanyols al Parlament  i ara  defensa un tracte fiscal especial pels catalans. No s’esmerci per quedar bé fora de casa. Guanyar medalles comporta el risc de la defenestració com els seus antecessors. Màrtir per la causa unionista catalano-espanyola? No cal. Salti del seu tren a temps o faci’s independentista abans de ser declarada persona amortitzada. El serial PP-PPC tot just comença amb els exabruptes més trepidants en cada territori peninsular. “Catalunya pide y Extremadura paga” (Monago), per exemple.  No volen deixar escapar la joia més preuada, evidentment.

Entre les mentides encadenades del PPC una veritat se li ha d’agrair: el reconeixement de l’espoli de Catalunya. La líder –gens sospitosa de ser sobiranista-  demana un finançament diferent per a Catalunya perquè paga més del que rep. Com repercutirà aquesta concessió verbal en les balances fiscals que pensen publicar abans d’acabar l’any? La marca Espanya no accepta la dependència de la solidaritat autonòmica, eix vertebral del centralisme econòmic.

Del sentit comú no es viu ni es menja, senyor ministre. Amb sentit comú no ens obren els peatges, no es troba treball, els hospitals no ens atenen més aviat. Catalunya aconseguirà la solució comprant la vareta màgica de la independència que val 16.000 milions d’euros anuals. Mai és tard per a una transició definitiva abans que la regressió del catalanisme en deixi atrapats en la misèria i la involució democràtica.

Ramon Mas Sanglas -13/10/2013