Insubmissió fiscal primer, independència després?

L'enroc polític s'està consolidant per les dues bandes. La paraula "diàleg" és fictícia i buida de contingut en boca del polític. Rescatem l'economia catalana de més endeutament si no podem salvar, de moment, la identitat. 

Salvar l’economia dels catalans i la seva identitat si no és compaginable, què és prioritari? Fa anys que la llengua i la  singularitat de Catalunya és menystinguda i oblidada per molts polítics i espanyols. Mentre la humiliació no ha tocat la butxaca dels recursos quotidians la ciutadania ha fet la vista grossa. Però, el maltractament sistemàtic in crescendo amb retallades anuals, més impagaments i menys inversió ha fet saltar l’alarma social. Prou morositat estatal. On està el límit de la paciència? Fer claudicar per asfíxia són formes de dialogar? La guerra freda crea fronteres pitjors sense fragmentar territoris. Els atacs a la dignitat d’un poble i les seves institucions fereixen, encara que suportables temporalment, no s’obliden. En canvi, el llistat de greuges econòmics, que Hisenda nega reconèixer, toca el voraviu de la societat més desvalguda, com el tercer sector immers en la misèria pidolaire. Intolerable. Davant d’un flagrant desequilibri morós estatal, el ciutadà català es pregunta, ¿per què no paguem amb la mateix moneda? Montoro no disposa de diners per pagar Catalunya. Sí, per manllevar-ne? Catalunya tampoc en té per pagar Espanya sense nous endeutaments. Si l’Estat presumeix que Catalunya viu gràcies els seus préstecs bancaris –amb interessos- ¿per què els catalans han de complir el 8% del PIB amb les restants autonomies? La regulació o supressió solidària no generaria deutes ni préstecs. És hora de revisar comptes i reajustar tributs desfasats. Treure’s el pa de la boca per satisfer comoditats autonòmiques subvencionades –premis a la natalitat (Extremadura), reducció de l’lRPF (Galícia) - és una injustícia d’ordinalitat fiscal: pagar més del que es rep. Què es pretén? Castigar el motor productiu del país per reprimir l’intent de fugida i sanejar Espanya injustament?

La confrontació entre polítics i l’escalada de greuges es farà insostenible tensant interessos regionals entre els seus líders i presidents. Si dintre de casa no posen ordre, menys fora. El consens mai veurà la llum de l’objectivitat fiscal si les balances oficials només passen pel filtre del PP i el seu govern. La publicació serà una nova foguera que atiarà la ruptura financera i l’impuls envers un estat propi,  amb més adeptes que mai. Duran i Lleida s’ha vist ignorat per Rajoy en la cambra del Congrés anunciant una factible independència catalana unilateral. Sánchez Camacho ha rebut dels seus companys i barons el rebuig frontal per demanar una millora econòmica per a Catalunya. Artur Mas dia rere dia rep les estocades més virulentes del món mediàtic espanyol per intentar acostar posicions sense èxit. Quan està tot bloquejat només queden les solucions internes basades en la decisió del poble i la fermesa política parlamentària per subsistir: la recaptació íntegra dels impostos catalans –estil basc- sense transferències solidàries a l’Estat i eleccions plebiscitàries. Assetjament al seu setge sense treva. No calen declaracions independentistes ni consultes de paper mullat. Plouran ofertes espanyoles quan arribin les claudicacions per necessitats de resistència? Qui necessita més de qui? Tot un assaig per a la reconciliació o el divorci definitius. Si la tossudesa pot més que el diàleg civilitzat, sense murs constitucionals, tal vegada s’imposi la racionalitat per sobreviure junts o separats. Mentre persisteixi l’enroc i la intransigència del centralisme per damunt dels drets internacionals a l’autodeterminació dels pobles consultats, la democràcia espanyola serà una ficció més als ulls d’Europa. Serem el que vulguem ser, no el que ens vulguin fer ser.

Ramon Mas Sanglas – 20/10/2013
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/insubmissio-fiscal-primer-independencia-despres-47719