Les autonomies fan aigües

Cada dia apareixen més declaracions desafortunades sobre la feble relació bilateral Espanya-Catalunya. Si l'eix del mal rau en el sistema autonòmic obsolet canviem-lo abans de provocar el gran incendi.

"Sólo se puede dar más dinero a uno quitándoselo a otro" (Rajoy). Vet aquí un axioma matemàtic tant injust com verídic alhora, aplicat a les autonomies, quan la pròpia font no raja i cal protegir la igualtat. L’etimologia de la paraula “autonomia” es desploma. Qui depèn del sostén i almoines alienes per manca d’autoproducció no és autònom. Canvieu el terme, almenys. Conclusió: el sistema territorial espanyol és incoherent, artificiós i nefast econòmicament. La llei dels vasos comunicants, t’ho prenc per donar-ho als altres és irascible, no incentiva el progrés de proximitat i l’esforç. Els guanys personals i el talent pertanyen al creador i usufructuari, en l’àmbit intel·lectual i material. Segon principi, la solidaritat no pot ser superior al que reps i deixa de ser-ho quan és impositiva, no voluntària.

La desestabilització autonòmica que suportem fa 35 anys ha creat greuges comparatius cada dia més accentuats per l’histerisme polític i social. Les retallades són una mostra del maltractament interregional. L’obstinació governamental per no canviar de model ens ha dut a la divisió i sordesa crispada. El moviment independentista irreversible és fill d’aquest part territorial mal gestat i concebut. Els pedaços financers han complicat més les relacions bilaterals. L’esperança d’un Estatut originari que hauria apaivagat tibantors amb una hisenda catalana pròpia i el respecte lingüístic, va fer aigües gràcies els diputats del Congrés i el TC, gelosos d’una possible Catalunya massa enfortida. La intolerància del nacionalisme espanyol és el pare dels reversos autonòmics.

Amb l’intent fallit del pacte fiscal per a Catalunya, la via sobiranista ha entusiasmat la majoria autòctona i també a nouvinguts com una sortida a la submissió centralista cega, malgrat els murs persistents per ser consultats. Altrament ha reaccionat el grup socialista –amb veus desafinades aquí i allà- buscant una alternativa regional federada que aglutini autonomies febles en estats sòlids sense dependència de segons, sense trencar el bloc unitari d’Espanya. La immaduresa del projecte, per dissensions internes, no ha vist la llum. L’especulació sobre l’arranjament seriós del nyap autonòmic de la transició –tercera opció-  s’ha dissipat per les col·lisions entre les baronies del PP. Com a molt, publicaran unes balances fiscals esbiaixades i fetes a mida, per demostrar que el sistema vigent és el més idoni per a la pàtria comuna dels espanyols. Sobre un model estructural fracassat no pot edificar-se una reforma fiscal equilibrista. La crispació ciutadana està al límit com per ésser enganyada més temps. Si el veredicte final passa exclusivament per l’òptica del partidisme i no dels savis economicistes apolítics, la ruptura interterritorial està cantada per falta de diàleg efectiu, començant en les autonomies liderades pel partit del govern.

Ramon Mas Sanglas – 14/10/2013