La història es repeteix

La guerra freda entre espanyols i catalans s'ha vestit d'atacs protocol·laris. Espanya fa ostentació pública de desavinçença amb el projecte sobiranista maltractant també les formes, a més dels continguts pressupostaris.

Tan comprovat com la llei pendular del va i ve. Tan cíclic com la mateixa vida: néixer, créixer, reproduir-se i morir. Els moviments històrics de la política i dels governs són repetitius cada ics decennis. Poc o res queda per inventar entre els poders fàctics. Fins i tot el relleu periòdic dels partidisme esdevé rutinari per inèrcia i no perdre el ritme. La gran originalitat d’enginyeria política fora el trencament d’aquesta monotonia, que el poder passés a mans dels autèntics amos per la força de la democràcia persistent, majoritària i lliure. La rebel·lió social ha estat l’arma més habitual, però, amb resultats finals efímers, perquè malauradament, tot té un preu, es compra i es ven. També les voluntats febles i enganyades.

A escala sociopolítica està succeint quelcom semblant en les relacions Espanya-Catalunya. Estem vivint

moments de tensió relacional, econòmica i emocional. Els avis de gran volada i els historiadors suspicaços entreveuen el retorn i vivència dels anys bel·ligerants del 1936. Les arrels no extirpades rebroten. Es donen molts ingredients per repetir les fatídiques tragèdies del passat en versió segle XXI. El salvavides que impediria una nova catàstrofe és la pertinença a la Unió Europea. Després d’escoltar anatemes espanyolistes esfereïdors contra el procés consultiu de Catalunya només resta aplicar fets antidemocràtics al seu abast constitucional: l’anul·lació de l’autonomia catalana (Parlament, Estatut, competències), l’empresonament i judici del president de la Generalitat per complot i sedició. El seu afusellament  i el bombardeig de Barcelona no es durien a terme pels efectes immediats d’expulsió i aïllament europeu. Fins aquí la mala fe del poder polític i jurídic. Però, i el poder democràtic del poble català? Ignoren el seu abast, ni el volen saber. D’aquí la negativa radical a deixar parlar en les urnes i decidir en referèndum. Aquesta incògnita és la barrera cega del govern espanyol i la trinxera del nacionalisme català. Dia a dia s’estan esfilagarsant vincles comuns d’un diàleg inexistent i trencat, deliberadament, amb mesures d’asfíxia fiscal. Ha començat la resistència del desafiament. La vigilància i l’espionatge mutu per trobar els punts flacs ha creat una atmosfera difícil de sanejar sense reestructurar els pilars de totes les autonomies en base constitucional. Res és impossible si tot és concebible. Cal capgirar el concepte “voler” i admetre que res és etern.

Quines són les pedres angulars del “diàleg” que impedeixen el retrobament amigable? Orgull i tossuderia, obstinació en un passat o immobilisme, poder centralista i arrels colonials, sistema constitucional anacrònic i la immaduresa democràtica. Cinc pecats capitals que podrien enterrar-se amb una sola virtut: la voluntat política del canvi compartit. Si les persones que ostenten la responsabilitat d’entesa són insolvents només queda el poder popular amb l’elecció de nous candidats competents, disposats a reiniciar una segona transició o acceptar legalment un estat català i europeu por decisió majoritària.

Ramon Mas Sanglas – 22/10/2013