Qui paga mana

El Congrés acaba d'anul·lar el dret a decidir dels catalans sense els espanyols. Volen una independència unilateral? No cal, potser. Catalunya té el més preuat que no vol perdre Espanya: la butxaca dels catalans. Proclamem la independència fiscal sense segregació. Ja negociaran.

Menys a Catalunya, que paga més del compte i és menystinguda contra la voluntat democràtica dels  ciutadans i parlamentaris. L’escarni espanyolista més aberrant contra el dret universal a decidir va ser palès al Congrés amb l’aprovació majoritària (265 de 350) de la proposta fal·laç d’UPyD per impedir la consulta catalana. Els 14 diputats del PSC –signants del dret al Parlament català- no van mantenir la mateixa paraula amb l’abstenció. La resta del PSOE va caure en la trampa recolzant el PP –malgrat la promesa de Rubalcaba al president Mas d’una entesa reformista- sota la pressió de la baronia guerrista i chavista per no perdre el poder feudal a Andalusia amb una hipotètica pèrdua de la solidaritat catalana. Va ser un memoràndum del “nos hemos cepillado el Estatut” (Alfonso Guerra). ¿Des de quan una parella malavinguda ha de rebre permís dels veïns o parents per divorciar-se? Les dues consultes del Quebec van ser regionals, no de tots els canadencs. En el referèndum escocès no serà preguntat el Regne Unit. D’una qüestió purament política i partidista, ¿per què se’n fa un problema jurídic inexistent? La resposta està en la immaduresa democràtica d’Espanya i la temença d’una reforma territorial per refer unes falses autonomies mal concebudes des de l’origen.

La relació Espanya-Catalunya està més deteriorada cada dia fins que la data de la consulta i la pregunta acabi per trencar-se. Sense cap oferta i voluntat del govern per restablir drets autonòmics vulnerats i la reforma del finançament vigent, la independència unilateral és l’única alternativa per superar l’asfíxia de Catalunya. A més impostos i opressió dels catalans –des de dintre o fora-, ¿més indignació social i creixement del sentiment independentista? No és necessàriament proporcional. El ciutadà pot interpretar una mala gestió de la Generalitat dels recursos actuals quan veu Madrid -tan solidària com Catalunya- i altres regions que abaixen impostos, compleixen amb el dèficit i no retallen més. Aleshores el vot sobiranista pot girar-se d’esquena com detecta el darrer baròmetre, decantat per més poder econòmic sense segregació.

De tot plegat es desprèn que el punt flac és la fugida de Catalunya per la butxaca, no per la bandera i la identitat, malgrat l’orgull centralitzador. Si, al seu entendre, no hi pot haver separació sense el consentiment d’Espanya, Catalunya té el recurs de l’autodefensa financera no pagant a l’Estat més del que rep, principi d’ordinalitat. Dir prou a la solidaritat voluntarista abusiva.  És aquesta independència que realment cou, l’emancipació fiscal per decisió democràtica dels catalans, amos dels seus diners. Ha arribat l’hora de rescatar de l’Estatut la Hisenda Catalana ribotejada al Congrés. És el moment de passar comptes amb l’Estat segons les inversions rebudes i el tributs aportats en excés. Si un nou estat català, embolicat  amb la troca europea no es pot descabdellar, anem directes al gra, la propietat íntegra dels béns productius autonòmics. Serà la pedra filosofal que obligarà Espanya replantejar-se canvis constitucionals i regionals. Serem escoltats per la seva supervivència més que per la nostra. El diàleg forçat pot arribar també per exigència majoritària de la banda imposada. És una porta nova que gira al revés i que també pot tancar-se a la inversa. ¿De què servirà als ulls espanyols un referèndum sobiranista no vinculant, favorable al “sí”, negats a qualsevol negociació posterior? Contràriament, una consulta a favor de la insubmissió fiscal catalana no necessita de cap interlocutor. Només cal la uniformitat interna en l’aplicació. Algú es queixaria ben aviat per demanar diàleg. Podria pagar-se amb la mateixa moneda de la sordesa? Ja va sent hora que parli el poble amb mètodes efectius, s’arraconin els interessos polítics i les estructures inservibles i injustes del país desapareguin.

Ramon Mas Sanglas – 30/10/2013