Els polítics catalans volen la consulta?

Comença el compte enrere per saber la pregunta que obrirà les urnes als catalans sobre el futur que desitgen. Res més decebedor que el fracàs arribés per culpa dels seus mateixos governants.

Doble repte a la vista: trobar la pregunta i aconseguir la independència. El 50% dels partits que protegeixen –convençuts o simuladament-  el dret a decidir dels ciutadans, ¿seran capaços de formular la qüestió que reclama el poble? Cada coalició vol la seva per continuar en el pedestal d’un nou estat català, i en cas d’estrèpit, no hagin de marxar massa avergonyits. Com lligar voluntats populars amb interessos partidistes? Tot just s’intenta consensuar el títol d’un llibre en blanc que cal escriure al llarg d’un any. Li podrem posar la paraula fi algun dia, exitosament?

Sempre he tingut l’esperança de veure i viure en un país de polítics il·lusionats per enlairar una nova Catalunya. De superar els entrebancs exteriors amb coratge. Però, no és així. Ells mateixos s’han encadenat al propi egoisme ideològic de la supervivència. Han suplantat valors democràtics d’un poble lluitador que situen a la rereguarda, al traster de la botiga governamental. He cregut –ingènuament- en la fidelitat del servei polític. En la delegació de la vox populi. Quan ha arribat l’hora de la veritat i la necessitat, aquesta veu queda ofegada per la pressió dels poders polítics, financers i mediàtics. La paraula del poble només és significativa una vegada cada quatre anys, limitada i  ben emmarcada, sense garanties de ser complida. La prova més evident d’aquest baluard partidista és la incapacitat per  fer una nova llei electoral oberta. Ells tenen la caixa i la clau de les eleccions. No volen trencar blocs de formigó que els blinda amb unes candidatures hermètiques. No sona a immobilisme constitu

cional que tant rebaten? És la fredor de la llunyania i la imposició que el ciutadà rebutja. El votant demana llistes obertes i persones de proximitat, eficients, conegudes i compromeses temporalment a servir i a deixar el càrrec si incompleixen la promesa. Persones que  vetllin per una societat justa, no per escalar en el govern. El consens i la participació en la consulta serà la prova de foc més palpable del polític català honrat. Qui s’hagi auto exclòs per ideari  o per desavinença negociadora rebrà el seu merescut democràtic.

Prou d’excuses i acusacions als espanyolistes. Són detractors nats de tot referèndum per lògica i conveniència. Totes les batalles lliurades i les pendents necessiten de l’impuls unitari del catalanisme dirigent més viu. Si veuen la trencadissa política interna, tindran la certesa que Catalunya és incapaç de marxar, que vol seguir essent la seva crossa econòmica submisa. No és aquest el desig majoritari dels catalans expressat tres vegades al carrer i que volen dir individualment en les urnes. Aquest poble no es mereix un lideratge dividit al Parlament i en la presa de decisions consultives històriques. Si la covardia o la desunió es recolza en l’esperança d’una oferta estatal, -tercera via que no arribarà-  per defugir de la consulta, seria demolidor. Si la inseguretat de la pregunta rau en el quòrum independentista suficient  que eviti el fracàs, sempre queden alternatives per salvar l’honorabilitat de Catalunya: Independència o l’Estatut íntegre del 2005. No podem sortir de les urnes amb les mans buides, el tot o res. Ens evitaríem així la mala experiència canadenca sense evidenciar la immaduresa democràtica amb un “no” al sobiranisme i el consol d’una segona oportunitat  o un “sí” minso, arriscant la fractura social catalana. Tota solució raonablement molt positiva serà millor que persistir en l’estatus pidolaire actual. Polítics, teniu la pregunta del futur de Catalunya a les vostres mans. Encerteu-la. El poble tindrà la resposta correcta, a una pregunta adient.

Ramon Mas Sanglas – 2/12/2013