Catalunya no vol la xocolata del lloro

Com era d'esperar han començat els oferiments anticonsulta, com si els catalans estiguéssim en venda o subhasta. Reconèixer la sentència del TC és un os difícil de rosegar a canvi d'un referèndum.

Plouran iniciatives i rebaixes de l’Estat perquè Catalunya es desdigui de la dèria sobiranista i la consulta. Proposen glorificar la marca Catalunya al món i fer-la nucli logístic d’Europa sud. Són magnificències que els catalans s’han guanyat fa anys sense padrins. Donar allargues al tema per tal de no desvelar quants catalans estan disposats fer les maletes té els dies comptats. Mentrestant  s’alimenta la falsa creença que tots tenen ànima espanyola. Mal pesi, no podran eludir les urnes el 9-N perquè les vies legals d’un referèndum són inapel·lables per sentència. Espanya no pot segrestar la ciutadania despenjant-se d’una democràcia europea. Amb portes i finestres barrades com es dialoga i s’adapten les lleis per demanda majoritària? 

El TC ha vetat el dret del sobiranisme autonòmic  i ha enderrocat el mur constitucional que impedia  consultar. Està en mans de la voluntat política. Per què es capgira tot a Moncloa? L’obligació de negociar bilateralment un “no puc i no vull” trobarà una porta giratòria el 8 d’abril al Congrés. Digui’s “tercera via”, reestructuració del finançament o concert econòmic, no són  alternatives a  qualsevol preu. Una entesa passaria per les urnes dels catalans, no de la imposició. Tot un repte a la unitat i convicció ciutadana per ratificar amb fets uns desitjos de segles. Estem preparats per donar una lliçó de democràcia a l’univers per damunt de polítics i governants? Tanta moguda, ¿caurà en sac foradat acceptant molles d’una negociació tova per no ferir sentiments patriòtics compartits? El cor i la ment d’una població catalana plural per raons d’origen i d’interès empresarial, poden ser una caixa inesperada de sorpreses. El desencert en el vot s’ arrossegaria dècades. Ens cal un curset accelerat d’economia comparativa sobre una Calalunya independent o continuista. Però, sobretot, un bany de memòria per recuperar la dignitat perduda.

Espanya, no vol entendre què demana Catalunya després de 300 anys de trencadisses. És ofensiu el cafè per a tots a canvi d’unes llaminadures i l’oblit del passat. La independència només admet dues contraprestacions: Primera, la restitució íntegra de l’Estatut  2005, llei orgànica aprovada pel Congrés i votada pel poble, que inclou hisenda pròpia i la no ingerència lingüística en l’escola. Segona, la regulació del principi econòmic d’ordinalitat, és a dir, no pagar més del que es rep. Seguint el barem europeu, mai excedeix el 4% del PIB. La vicepresidenta Santamaría recorda als catalans les inversions de l’AVE en les quatre províncies, com a mostra d’estimació nacional. Oblida que són les rendibles del país, com les autopistes, que amortitzen les espanyoles, molt deficitàries. Cap esment  dels 16 mil milions anuals a fons perdut en perjudici de les pròpies pensions, obra social i menys retallades. Centrar la campanya electoral europea del PP en una croada contra el dret a decidir dels catalans és una exhibició de por, manca de programa -i candidat-  i covardia política enfront del TC. Catalunya exigeix fets, no respostes evasives d’anacoretisme partidista. L’autodeterminació dels pobles es demostra practicant el dret a decidir democràticament, no amb pactismes compensatoris de caritat.

Ramon Mas Sanglas – 1/4/2014