La democràcia sempre pot batre rècords i fer canviar el destí dels pobles. Crimea, Escòcia i Catalunya s'han proposat un nou marc històric. Escoltem les lletres i melodies dels conqueridors.
Europa està vivint
una febrada política confrontant les ambicions dels estats i els desitjos
populars disconformes. Aquest any votarem tres concursos molt competitius:
Crimea (16 març), Escòcia (18 setembre), Catalunya (9 novembre). Escoltarem tres
cançons orquestrades per directors peculiars, lletra pròpia i melodies
semblants. Tres odes històriques que podran configurar l’odissea d’un nou mapa
amb els vots d’uns ciutadans dividits. Veurem tres litigis de dos col·lectius ben
oposats: el capitalisme europeu i el
benestar qualitatiu d’uns pobles descontents. “Lluitant contra el món no es guanya mai” (Rajoy). Si aquest món
polític és el lobbisme poderós, no és el planeta de la ciutadania. Si és el món
de la llibertat democràtica, ¿quin sentit té obstinar-se amb el “no” sistemàtic a tot referèndum? El
problema no són les lleis –sempre canviables-
sinó els governs negats a reconèixer la veritat de la voluntat popular.
Si la ignoren la poden sotmetre.
Crimea és un emblema
militar molt estratègic de Rússia i la llaminadura de l’est europeu per la
riquesa energètica. Deixeu que ucraïnesos i russos residents dirimeixin el seu
futur. Acateu la seva decisió sobirana, separats o units. La fronteres no
les aixequen les democràcies sinó els interessos econòmics. Polítics, no
trunqueu la història d’uns pobles si no tenen l’esperit del canvi majoritari,
però, accepteu el veredicte democràtic de les urnes. Rajoy, això és “la modernitat” del present i del futur,
respectar íntegrament la llibertat de les consultes. No es pot parlar de modernisme
des d’un passat petrificat i l’abolició de les eines renovadores.
Escòcia fa més anys
que assaja la seva cançó. El poble britànic –el seu contrincant- sembla haver assumit
que ningú té l’exclusiva, que tots dos poden guanyar la final a la que
assistirà. Els honora la tradició democràtica mútua marcada per un diàleg franc
i el compromís d’acatar la millor lletra i melodia amb sintonia.
Els catalans estan
enutjats per la cançó enfadosa del “No
quiero, no puedo”. Una lletra indignant, decimonònica i de regust dictatorial, impròpia d’un festival del segle
actual. Un cant enquistat en la contra raó del diàleg no obre vies de progrés a
ningú. Si necessiteu de Catalunya digueu-li obertament que l’estimeu amb fets
d’avinença i no amb clatellades de menyspreu i traves estatutàries. Per la data
del concurs encara estem a temps de canviar el ritme i d’ajustar el compàs.
Tres segles de desafinaments, no obstant, fan difícil l’uníson d’un bon acord.
L’escenari mundial serà
testimoni dels tres processos i de l’acatament dels resultats, si arriben a bon
port. Tot boicot per “especulació
financera” seria un final popular tràgic. Tota una invitació a la
independència unilateral (DUI) i la convocatòria d’eleccions plebiscitàries.
Per evitar les seves “consultes
especulatives”, senyor Rajoy, només hi ha una sortida: permeti les
consultes reals. Una Constitució en estat
democràtic pur sempre camina endavant amb els retocs necessaris i sense escapolir-se
per la porta del darrera. La discordança dialèctica de dos mons enfrontats
entre el “ mano i ordeno” i el “dret
a decidir” només es pot reconciliar amb un àrbitre imparcial, si la
democràcia és un valor comú: el poble. La seva paraula mai serà condemnada vagar
a l’espai “pels segles del segles”.
Ramon Mas Sanglas –
10/3/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada