Suárez, més servidor que polític

Estan corrent rius de tinta per descriure el primer president democràtic. Massa tard per esmenar injustícies envers ell, però, possible aplicar el seu esperit dialogant en moments difícils mancats de consens.

L’apreciació o desafecció vers la casta política ha viscut un cicle en detriment de la qualitat democràtica. El termòmetre d’aquesta indignació nacional –una suma de corrupció, atur, incompetència-  està al carrer. El ciutadà està fatigat de les gestions equivocades d’uns governants amb autopistes per dirigir la nació amb encert i trontollen. Qui no tenia cap eina per pilotar el país era el president Suárez, i la va crear: la primera democràcia. Va partir de zero. Tenia fusta d’autèntic home d’Estat i vocació de servei al ciutadà, no als partits, que buscaven espai propi. Va transitar des d’un militarisme dictatorial fins la consecució d’una societat estable amb qui parlava, el seu secret. Un polític íntegre que va saber desempallegar-se de l’esperit falangista a contracorrent d’un partidisme de centre (UCD) que el qüestionava. Se les tingué amb un socialisme esquerrà exigent i amb el nucli conservador arropat amb les vicissituds històriques de quaranta anys. Tres fronts que acabarien amb ell en els primers comicis democràtics. Un gran sector no li perdonà mai dues habilitats tàctiques, fruit de la flexibilitat mental i visió de futur: la legalització del partit comunista i l’entronització de la Generalitat amb el retorn de Tarradellas. Sabia que Espanya i la monarquia requerien obrir fronteres per conviure-hi tots sobreposant-se als rancors del passat. Polític de paraula, fidel al seu lema “Puedo prometer y prometo”, complia els compromisos econòmics autonòmics acabats d’estrenar sense defraudar esperances de millora. Superat per l’adversari va agafar el retir polític. És a partir de Felipe González que l’estil governatiu canvia de rumb amb una escalada de lideratges sense límits de temporalitat. El servidor polític es transforma en un administrador de partit i conqueridor d’espais. Com recuperar l’home públic de proximitat amb la prepotència partidista? La tecnocràcia i la reforma electoral tenen encomanada un missió delicada per regenerar la confiança perduda del poble.

Suárez va fer una primera transició amb errors de bona fe i de generositat desmesurada, com el malaurat “cafè per a tots”. Una tasca pendent de reforma que crida la segona transició i que Rajoy no sap encarar. Aquí rau el conflicte Espanya-Catalunya que amaga sota la Constitució amb la faixa de la majoria absoluta. Què faria Suárez? Convocar un monogràfic exhaustiu en el Parlament fins signar un acord amb el consentiment popular. No s’hauria plantejat cap via independentista d’entrada, originada per la negació i la sordesa persistent actuals. Suárez no portava els gens de la intransigència com a bon interlocutor. Era magnànim i respectuós. Per això se’l van engolir cruament en les primeres eleccions. Què trist haver-ho de confessar ja desaparegut. Ha deixat un llegat admirable del bon fer, però difícil de practicar, avui, pel corc de l’ambició atrinxerada i l’atròfia democràtica. És ben cert que la heroïcitat de les persones es venera de lluny, als altars, per evadir-se així de les responsabilitats properes i personals.

Ramon Mas Sanglas – 25/2/2014