Pobresa per negligència política

Poques vegades els plens parlamentaris s'ocupen dels necessitats socials. Política i pobresa no són bons aliats per sistema a menys que facin guanyar vots o no puguin evadir la pressió ciutadana.

 La misèria extrema de molts catalans arriba al Parlament per la insistència i sensibilitat d’entitats socials. Els polítics tenen poc olfacte per detectar-la o no trepitgen el carrer? És un tema de beneficència encomanat a les ONGs? El “tercer sector” hauria de ser el primer en rebre el servei polític, laboral, sanitari, fiscal i econòmic per justícia. “Estem carregats de responsabilitats, però, despullats d'instruments" (president Mas). Excuses de mal pagador o bé errors institucionals, nacionals i sistèmics que no gosen tocar? Una pobresa oficial mai és justificable per incapacitat política –menys en època de recessió-  perquè de pagar impostos no s’exclou ningú. L’economia és ideologia que intenta aplicar cada partit en les prioritats dels pressupostos anuals. Si estan mal enginyats, ¿per què el contribuent més desvalgut sempre n’és la primera víctima? Per eradicar la pobresa no val escudar-se en el coixí de la caritat i netejar així la mala consciencia governativa present o del passat.

Lligar la pobresa dels catalans al procés sobiranista és una demagògia detestable. Si les pèssimes actuacions en aeroports, autopistes buides i AVEs sense passatgers s’haguessin paralitzat a temps, no estaríem buscant sortides de la misèria. No n’han après prou perquè continuen fent-se obres públiques innecessàries. Si Catalunya ha de buscar-se el pa que li pertoca i no rep o li prenen haurà d’idear mecanismes més radicals –hisenda pròpia, oficines d’exportació- per pal·liar danys colaterals i generar  ingressos complementaris, amb Espanya o sense. 

Un pacte polític per redistribuir els bens autonòmics no es qüestió de bona fe sinó de justícia legislada. El ciutadà desprotegit que suporta el pes de set anys de retallades –origen del seu estatus paupèrrim- exigeix al ric que comenci assolir el cost d’aquesta crisi que mai ha viscut en carn pròpia. La classe mitjana es troba al llindar de l’extinció. On estan les disfuncions de l’economia i la riquesa del país? Parlen de suprimir institucions inútils o duplicades (diputacions, ministeris, consells comarcals), d’ajustar milers de sous oficials estratosfèrics (multipliquen per deu o quinze el SMI de 645 euros), de reduir diputats dels parlaments i centenars d’assessors polítics, però, no arriben les reformes. Són conegudes les fugues de l’economia submergida, les evasions fiscals de fortunes i amagatalls de corrupció. Sembla importar-li poc al govern de torn. Rajoy presumeix d’haver lluitat contra aquesta lacra: “Yo he cumplido mi compromiso, con esta Cámara  y con los españoles de atajar la corrupción”. Oblida que Espanya té més de 300 polítics imputats en actiu i moltes trames corruptes greus als tribunals? On està l’auditoria promesa sobre el cas Bárcenas?

Els 88 catalans que cada dia engreixen la bossa de la ciutadania pobra per haver esgotat els minsos ingressos familiars, no poden entendre  que marxin de Catalunya -sense retorn- 16.000 milions anuals a les restants regions espanyoles abans de ser atesos amb recursos alimentaris i energètics mínims. Qui passa fam, fred i dorm al carrer no pot admetre que una gran partida del pressupost català es destini a cobrir deutes europeus i estatals, -el rescat bancari pagat per tots- i ara deixin crèdit a comptagotes per expandir el mercat laboral. Rebenta l’oïda sentir que ha passat el pitjor de la crisi quan la indigència campa per ciutats i pobles. Mentre imperi l’especulació econòmica i els retrets polítics mutus no desapareguin, milions d’espanyols i catalans viuran la bombolla de la penúria real molts anys.

Ramon Mas Sanglas – 14/3/2014