Naturalesa política i jurídica

Comparar l'ús d'unes urnes desautoritzades pel govern central amb la violència fuig de tota ment democràtica. La barreja política i jurídica confon el poble. Savis catalans, doneu-nos llum aviat per seguir caminant.

L’argumentari a favor i en contra del dret a decidir ha tocat sostres teològics. Buscar la línia divisòria entre el poder polític i el dret jurídic pur per demostrar la imparcialitat i l’absència total de solapament  és com buscar els límits entre la naturalesa divina i humana de Crist que l’Escolàstica de St. Tomàs debatia en les aules fa segles. Tot plegat per reconèixer o condemnar la legalitat d’un simple referèndum. La probable desestimació de la querella de “Manos Limpias” de la Fiscalia del TSJC contra el president Mas per sedició callarà algunes veus detractores del 9-N. Però el traspàs del litigi jurídic al Tribunal Constitucional (TC) reobrirà l’etern debat sobre la dubtosa neutralitat d’aquests 12 magistrats triats pels partits de les dues Cambres i el govern. El bucle de la polèmica rau en la indivisibilitat constitucional de la pàtria d’origen polític i els drets democràtics universals dels pobles. Cap llei és eterna, només la que interessa. Ni la indissolubilitat del casament canònic fins la mort. Quants milions d’aquests matrimonis estan divorciats? Només hi ha un valor suprem en la vida: la llibertat de la persona que moltes no han conquerit mai o se’ls nega el seu exercici. L’home no està fet per ser esclau de la llei sinó gaudir-ne de les que redacta amb consens  per ser-ne més lliure.

Contra aquest dret inalienable hem sentit una aberració política més: ”És el mateix imposar per violència o per les urnes si és al marge de la llei” (Alfonso Alonso, portaveu del PP). Dit altrament, els catalans que vagin a votar pacíficament el 9-N exerciran un acte bèl·lic o quasi terrorista. Tal afirmació és agermanar les urnes amb la violència i enterrar la democràcia. Una consulta d’autodeterminació no és “sembrar greuges, discòrdies i conflictes”. És demanar a la ciutadania què vol per dialogar amb criteris acordats amb un Estat que incompleix i maltracta l’autonomia. Les urnes sempre seran l’expressió de voluntats majoritàries més vàlides que les decisions de 12 membres d’un TC –suposadament-  no polititzat. D’abolir aquests resultats democràtics sortits de la consulta seria repetir la traïció estatutària del 2010, llei orgànica aprovada pel Congrés i votada pel poble.

És bo que surtin a la llum totes les argúcies de l’intel·lecte per il·lustrar el votant. Que es desvelin complexos o tabús d’una sintonia catalano-castellana jurídicament artificiosa o invasora. En el fons seran formes pedagògiques que ajudaran els indecisos i faran caure les teranyines d’una judicatura enquistada. S’obrirà novament el meló constitucional, finalment, per ressituar Catalunya? Els polítics més recalcitrants a les urnes es donen a conèixer. Milloraran els seus currículums amb actituds agressives? Unes eleccions europees poden ser un bany de democràcia i una oportunitat del govern espanyol per canviar seriosament el xip català i les estructures autonòmiques en fallida. Res d’envernissats. Les nacions que viuen un procés secessionista –Quebec, Bèlgica, Escòcia, Crimea- tenen l’epicentre en la força popular enfrontada amb el lobbisme polític respectiu. Les repúbliques més recents –les bàltiques, per exemple- van néixer per la pressió d’un cabal democràtic imparable fins trencar el dic d’una contenció partidista artificial. Les idees i els serveis efectius dels governants han de respondre a les necessitats de la realitat i no enrocar-se als principis ideològics d’un passat nostàlgic i retrògrad.

Ramon Mas Sanglas – 24/3/2014