Democràcia unilateral

El pas a pas legal del procés sobiranista cada dia aixeca més ampolles a nivell espanyol. Declaracions i rèpliques impertinents estan provocant una DUI a la força.

“No vull una Catalunya empobrida i fora de la UE (Rajoy).Paraules capgirades i ofensives aplicables a una Espanya sense Catalunya. Per què els catalans volen decidir un nou estatus sense Espanya? Per anar pitjor? Si la independència fora un revés pels catalans estaria imposada faria anys. Rajoy, no faci de fals pare protector. Fa segles que Catalunya camina. Ara amb crosses pels entrebancs estatals sobrevinguts dels que vol desempallegar-se per millorar. Més pobres i escanyats seria el destí del continuisme. Quan una parella malavinguda no es divorcia a temps pot acabar en tragèdia. És Espanya, tancada en la closca constitucional, que imposa la via unilateral de Catalunya per no oferir una sortida bilateral digna, un Estatut íntegre segrestat i votat, per exemple. Quina legalitat s’infringeix anant a votar i escoltar la veu de la democràcia el 9-N? Paraula celestial que esdevé satànica quan en fa ús l’altre, qui no té el poder absolutista. El trepig del dret universal a decidir ha dit prou a les genuflexions de la unilateralitat centralista i a contracor. “Si l’Estat no obre el disc verd, els catalans aniran a votar pel pas zebra” (Alfred Bosch). El govern sap i tem que el fantasma del Sí-Sí, -la llum del dubte- sigui la catacumba del PP i la Moncloa.

El to contra el sobiranisme s’està accelerant verbalment. A què vénen els rebomboris entre “davids i goliats? Mentre el Parlament està fent tots els passos del procés amb serenor legal –ara la sol·licitud del referèndum al Congrés (8 abril)-, creix la deflagració a tot nivell. Davant la fermesa i claredat del president –titllat de “gestor insolidari”- i dels arguments democràtics irrebatibles han saltat les alarmes per il·legalitzar l’ANC, el moll de l´os de la democràcia, com si fora un partit violent o subversiu. Juntament amb les sentències polititzades contra la llengua, s’està ferint l’ànima intocable dels sentiments. 

El Consell de Transició i totes les entitats civils compromeses amb el sobiranisme estan escrivint la història de l’autodeterminació mentre cada reacció centralista és un nou capítol de la telenovel•la “No puedo, no quiero”. Un soroll mediàtic de negació política, tenint les eines jurídiques. Els fets recents de Crimea confirmen la força del poder democràtic. Recordem el procés contrari: la segregació de les repúbliques bàltiques no fou cap enrenou per a Rússia. Per què Espanya s’esquinça els vestits per una consulta sobre una secessió hipotètica? És cert que la negociació posterior serà irreversible en cas positiu. Cada bufetada són punts a favor amb més adeptes.

Un Estat feble o mal enginyat no és etern. Les fronteres artificials –autonomies no autònomes-  acaben essent demolides. Els pobles retornen als orígens del seu naixement com els rius que són desviats del seu curs natural. Catalunya, sempre solidària i acollidora, sap que es mereix una restitució d’un passat millor i deixar enrere vexacions del present. Té bons referents veïnals – País Basc- amb un 15% d’atur i un tracte fiscal exquisit, malgrat els antecedents desgraciats. Si un bon pacte fiscal català fou rebutjat sense contemplacions, ¿per què ve de nou una decisió democràtica unilateral de sortida? La DUI, si arriba, serà fruit del centralisme espanyol exacerbat contrari a l’expansió d’un autogovern català integrat i compromès.

Ramon Mas Sanglas – 19/3/2014