Dues democràcies diferents

Cada dia apareixen més arguments en pro del sobiranisme dels catalans. El model escocès ens entusiasma, però no tenim els seus interlocutors. Les balances fiscals extremenyes ens donen la raó: Catalunya li costa molt a Espanya. Marxem, doncs.

Són d’agrair els ànims i consells d’Alex Salmond instant a negociar la sobirania catalana amb el govern espanyol. Ens parla en la pell i amb els gens del món britànic, la seva  democràcia històrica i les vivències d’una ciutadania dialogant. No porta dins el llast del polític espanyol marcat per quaranta anys de dictadura i trenta-cinc de transició cap a la democràcia, com a governants i votants. Estem encara en fase d’aprenentatge. No coneixem la llibertat sistemàtica dels referèndums ni les llistes electorals obertes amb candidats que no siguin imposats pels mateixos aspirants considerats imprescindibles.

El ministre escocès invita Catalunya a pactar el procés sobiranista amb l’Estat. Tan meravellós com utòpic. Desconeix, potser, el pes específic de Catalunya en el marc econòmic espanyol. Si Escòcia és prescindible per als britànics, el mercat català representa el 20% de l’espanyol. És el rebost del seu dèficit europeu. Si Alex Salmond no està encadenat a una Constitució escrita, Catalunya és presonera política d’una majoria conservadora que es nega negociar unes lleis immobilistes per interès de partit sota els auspicis de la unitat patriòtica i nacional. Per això el manual escocès no és vàlid en territori espanyol amb aquests precedents predemocràtics i economicistes.

Sí, el diàleg és crucial i possible quan l’interlocutor no es tanca amb pany i forrellat amb un “no”  irreductible i totalitari. Cameron no és Rajoy i viceversa. Espanya ha pres consciència política i jurídica que sense Catalunya es desploma. Una realitat que ha de negar, paradoxalment, escanyant-li inversions estatals per tal que demani préstecs i necessiti de la seva dependència. Un reflex més d’aquesta pantomima més contradictòria són les balances fiscals extremenyes: ”Catalunya és capdavantera de la inversió espanyola per habitant”. La resposta tècnica i moral que mereix tal insensatesa és la independència immediata per alliberar Espanya d’uns suposats gravàmens immerescuts. Catalunya es val per ella mateixa. Ens necessiten o fem nosa? Aclariu-vos per coherència. La democràcia no és acatar lleis com en les èpoques dictatorials. És decidir què vol el poble. No és un problema nacionalista eventual. Els espanyols també ho són i estan obligats a decidir el seu futur sense coaccionar els altres.

Si la realitat més propera no ens deslliura de l’embolic, menys la “catalanitis” defensiva que aflora permanentment en declaracions ministerials parlant de processos sobiranistes paral·lels  com Ucraïna, Kosovo, Montenegro, Bòsnia. Negant-los el dret democràtic del referèndum i l'adhesió a la UE no solucionaran així el conflicte Espanya-Catalunya. La confrontació no és el mirall de l’autodeterminació catalana i espanyola. Només amb fets democràtics, equitat i maduresa s’esvairan les turbulències i podran cicatritzar les ferides del passat malgrat les diferents idiosincràsies dels pobles.

Ramon Mas Sanglas – 5/3/2014