Sí, hi haurà consulta legal

Els 12 membres del TC han apostat per donar al césar la seva feina política, i a Déu la jurídica. Han posat cadascú al seu lloc deixant que la democràcia faci el seu propi curs. És d'agrair per una vegada l'encert parcial envers Catalunya.

La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre el procés del sobiranisme català no és tan desesperant i tremendista. Clarifica conceptes vetats, reparteix responsabilitats i obre portes de negociació amb l’Estat. El camí d’una tercera via?  Els grups parlamentaris que defensaran el dret a decidir a Madrid han fet la lectura pertinent de la resolució. Els adversaris proposen l’abandó del procés  i el tancament  del Parlament fent eleccions. N’ha pres bona nota el president Rajoy? El TC li ha definit fil per randa els deures del seu cartipàs “No puedo, no quiero”. S’ha enderrocat la muralla del “no puedo” jurídic, el seu parapet internacional per no escoltar Catalunya. L’alt tribunal nega la legítima segregació unilateral dels catalans en base a la indivisibilitat constitucional d’Espanya. El subjecte jurídic i polític és tot el poble espanyol –no d’una part- però, es pot  fer una consulta no vinculant emanada de la voluntat política parlamentària. Més encara, insta el govern a trobar una solució definitiva –canviant la Constitució, si cal- en cas d’un SÍ+SÍ guanyador. El full de ruta es manté inamovible i el repte popular per davant de tot. Poden defallir els polítics de torn, mai el poble, si el vot és congruent amb les seves exigències històriques i els greuges soci-econòmics més recents. Esperem que les urnes de cada ajuntament donin la talla esperada després del rebombori polític-jurídic nacional.

Primeres espases en dret constitucional remarquen de la sentència dues conclusions: Primera, la diferència entre el dret a decidir innegable i la declaració sobiranista formal que hauria de passar prèviament el sedàs de la Carta Magna. Segona, que el conflicte és purament polític, aliè a la Magistratura, i l’han de resoldre els partits i els governants al costat de les urnes, si són demòcrates. És l’hora de canviar el disc vermell pel diàleg real sense més improperis. La sessió congressual del 8 d’abril serà una ocasió d’or per autoritzar el referèndum –enterrar el “no quiero” polític-  i posar la primera pedra de la segona transició. La votació del Congrés respondrà, previsiblement, a la pura ideologia: abstenció del PSOE, per implantar el federalisme (contra el sobiranisme) i el NO radical del PP, baluard de la unitat espanyola. El resultat no impedirà la consulta via Parlament que no recusarà el TC. El corró absolutista s’imposarà dos anys més a tota reforma autonòmica. Quanta menys tolerància i flexibilitat de la Cambra, més incentivació segregacionista, afirma el Financial Times. Es repetirà l’explosió popular del 10-J (2010) contra el ribot estatutari? El conflicte mirat des d’Espanya o des de Catalunya té efectes refractaris diferents perquè les òptiques de l’economia, la llengua, la cultura i la història divergeixen. Corregir tal dispersió és trobar la fórmula i el calendari d’un encaix mutu plausible. Reflexió inevitable: de continuar a Espanya en les mateixes condicions actuals, ¿no és un carreró sense sortida encara pitjor? Aleshores la indesitjable DUI s’imposaria forçosament.

Una ciutadania amb 35 anys de transició democràtica, desajustada autonòmicament,  demana un gir estructural i sistèmic sense cap segrest partidisme ni el retorn al passat. Si els catalans són grans políticament i jurídicament per fer un referèndum, ¿per què no poden ser-ho per formar un Estat sobirà, pacíficament? L’impediment d’un article falsament immutable de la Constitució és pura ridiculesa, i la negativa partidista a canviar-lo, insensatesa. No obrir una porta que limita oxigen a un espai vital per no treure la clau de la butxaca és provocar la mort en vida.

Ramon Mas Sanglas – 27/3/2014