Com pot estimar tant Espanya els catalans amb una declaració de guerra permanent? Quin és el secret del seu enamorament? Presoners d'amor, fins quan?
Estem tips de
maratons verbals de diàleg i més diàleg polític i d’amor propi ferit. Mentrestant
pren cos la independència que repudien. Si el discurs partidista no troba
correspondència només queden uns interlocutors neutrals vàlids: els ciutadans, els
seus servidors oblidats a qui deuen l’escó de cada quatre anys.
La interlocutòria del
Congrés ha mort. La voluntat política conservadora està malalta o desapareguda.
Per què serveixen, doncs, els
instruments creats per pactar? Els torpedes irremissibles del PP i del TC estan
encarats ara a la consulta parlamentària –fàcil de dinamitar- i a les eleccions
plebiscitàries legals quan toqui. Esperarà dos any el poble? Aquest és el
carreró imposat pel corró de l’absolutisme que blinda la immutabilitat de la Constitució
i parapeta el seu argumentari. A Catalunya no li passa res, se l’estima –amor
de butxaca- i se li paga, és ben tractada, es respecta la llengua, tots som
iguals i espanyols. Si hi ha conflicte és pel radicalisme català que s’ha de
combatre amb el rigor i l’imperi de la llei. Fins aquí seria admissible i
normal en un règim dictatorial. Com es pot presumir de democràcia tapant la
boca a qui demana decidir el seu estatus amb dos terços dels Diputats i un
programa electoral guanyador? Una parella amb risc d’agressió física o mort ha
de demanar permís als veïns per separar-se? La solució: la reconciliació o la fugida. Mai esperar el desenllaç fatídic.
Qui decideix la gravetat i urgència del desencontre és l’afectat, no el
legislador. En la relació Catalunya-Espanya són els ciutadans agreujats que
democràticament han triat les urnes per saber les voluntats. La llei més
restrictiva, té una porta o escletxa interpretativa aplicable en cada cas. La
frontera no depèn de la majoria
La submissió i la
independència han trobat una nova cruïlla: l’encaix de la singularitat catalana
(art. 152.2) sense retocar tota la Carta Magna (Herrero de Miñón).”Proposa una eina pactista blindant competències
econòmiques, financeres, educatives, lingüístiques i culturals”. Rebla el
mateix clau de la voluntat política qüestionada pel PP. Una via opcional que
molts referendarien sempre i quan restaurés drets ribotejats de l’Estatut 2005.
La “mutació” que formula el pare
constitucionalista reajustaria desigualtats fiscals i restabliria identitats
perdudes. La solidaritat quedaria
restringida amb paràmetres europeus (3,5% del PIB), respectant les rendes per
càpita que difereixen entre províncies com el cost de la vida. Això és realisme
i no discriminació. Catalunya tampoc pot somniar amb el confort dels països
nòrdics. El principi econòmic rector és la pròpia sostenibilitat, no el
paraigua de les subvencions. El règim autonòmic irreal està cridat al
reagrupament regional. Les singularitats històriques de Catalunya, País Basc i
Galícia a més de la peculiaritat lingüística han de tenir la potència econòmica
i productiva per gaudir de l’autosuficiència.
Amb el llast de
l’immobilisme i la prepotència del govern res es mourà. La polarització d’un
espanyolisme radical i un catalanisme tancat no trobaran l’encaix sense
consultar el poble. La por del resultat no els deixa viure. Catalunya entoma la
votació adversa contra el sobiranisme sense renunciar alternatives legals. ¿Per què el PPC no va acatar la majoria
absoluta (90%) a favor de l’Estatut aprovat denunciant-lo al TC amb un milió de
signatures? El ressentiment del Tinell d’autoexclusió encara és viu a Catalunya
i a nivell nacional. Val la pena ”esperar
promeses que no es compleixen?” (Junqueras). Queda palès que el desenllaç
no té resposta política sinó democràtica directa: Parla, poble!
Ramon Mas Sanglas /
Sta. Eugènia de Berga -12/4/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada