Pobresa infantil i política

La misèria infantil és tema mediàtic ocasionalment quan la realitat és cada dia de l'any. Si Espanya se les dóna de religiosa socialment, la setmana santa podria canviar actituds si la devoció és més que folklore.

Quasi tres milions de nens espanyols estan en risc d’exclusió social sense alimentació, roba  i recursos escolars. Una xifra esfereïdora per reflexionar i actuar després d’una Setmana Santa exhibidora de religiositat i penitència pública. És pur folklore, atracció turística, negoci de temporada o fe de dos dies? Segons un informe de Save the Children Espanya encapçala la llista després de Romania i està a la cua per combatre la desigualtat després de Grècia. Coneixedors de la lacra girem l’esquena. Exemples d’un contrasentit immoral i numèric: 62 diputats del Congrés, amb pis a Madrid, cobren1.823 euros/mes en concepte d’allotjament i dieta per normativa del Reglament (programa televisiu “Objetivo” -13/4/2014). Amb la renúncia de 1.356.312€ anuals menjarien més de 1.300 criatures tot l’any. Realitat deplorable que no correspon a Caritas ni a la bona gent. Amb el control de molts forats fiscals tolerats i reajustant salaris públics sobrevalorats i sobrers, la misèria infantil no existiria al país. El monogràfic del Parlament sobre la pobresa a Catalunya no va concloure satisfactòriament. No pot tapar-se la realitat amb matisos entre desnutrició crua i pobresa que el Síndic de greuges va desvelar als ulls polítics. Idees brillants amb una caixa buida no omplen estómacs ni s’escalfen llars. Un cop més el partidisme va relliscar. Qui fa els comptes de l’any no troba cap racó on pessigar més engrunes, essent una obligació del servei públic. La bancada de l’oposició té més agilitat mental per desplaçar partides pressupostàries, mentre no li toquin les nòmines. Els detractors del sobiranisme tenen clar que certs actius destinats a TV3, a oficines estrangeres catalanes i els costos de la promoció pro consulta haurien d’anar a beques-menjador i atendre famílies sense ingressos. Contràriament, qui busca una solució estructural no li satisfà un apedaçament demagògic puntual. Creu que una Catalunya més lliure econòmicament acabaria amb tanta precarietat. L’epicentre del mal és la insuficiència de recursos i la càrrega en concepte d’aportació regional. ¿Per què la Generalitat no ha exigit mai a Madrid reduir la partida de la solidaritat catalana, el 8% del PIB? La LOFCA (llei de Finançament autonòmic) no és cap bíblia intocable. També s’incompleix l’art. 138 de la Constitució: “Velar por el establecimiento de un equilibrio económico ordenado y justo entre las diverses partes del territorio español”. Estem entre murs polítics de pedra i formigó.  Educació, sanitat i el tercer sector han patit fortes retallades. Per què no la solidaritat forçada? És intolerable rebre menys del que es paga, reduir sous i serveis bàsics per complir amb les autonomies receptores. És de domini públic que algunes destinen diners caiguts del cel per abaixar impostos laborals, reimplantar el xec nadó i premiar nous empresaris. Furgant una mica més trobem caus de presumptes corrupcions vinculades a subvencions. De no ser europees, -que neguen- quina és la font de tants milions extraviats pel camí d’una suposada formació?

La misèria infantil és la gran ignomínia del lladre de guant blanc. Política i aparença de justícia social, un còctel explosiu que no lliga sense una gran dosi d’hipocresia. Tot aquest reguitzell de corrupteles carrega el sac de la indignació que esclata en controvèrsies mediàtiques i territorials.  El desconeixement de la llei dels profans no excusa al polític del seu compliment. La societat marginada no ha de pagar incongruències econòmiques i desequilibris fiscals de l’Estat, ni la morositat del govern central com a norma, si no vol donar més ales al separatisme.

Ramon Mas Sanglas – 21/4/2014 – Sta. Eugènia de Berga