Pensionistes al Congrés

Les revolucions han nascut del poble. Governar pels interessos dels risc és un error en democràcia. Nou milions de jubilats i cinc d'aturats poden sepultar el govern en unes eleccions. Tenim una força popular ignorada i desaprofitada.

D’imaginació no es viu, ni se’n menja, senyor Rajoy. L’exconseller de Benestar Social – senyor Cleries- podia haver-li refrescat la memòria replicant amb contundència la seva resposta burlesca del Senat en nom dels pensionistes. Amb  nou milions de jubilats més cinc a l’atur s’aconseguiria una majoria absoluta més dialogant per governar Espanya. Catorze milions de votants semblen un somni. No és cap ficció imaginativa, mal pesi. El poder de la nació també depèn d’una mal nominada classe passiva o parasitària que li toca recollir els fruits de molts anys i li són usurpats. Una legislació pensada pels poderosos, aparcant els improductius, podria capgirar-se en uns comicis nacionals. Només cal la inscripció i recolzament d’unes candidatures provincials de la tercera edat o l’annexió a un partit compromès amb el col·lectiu pensionista espoliat, condemnat a perdre ingressos i allargar la productivitat per falta d’imaginació recaptatòria. Reduir impostos empresarials, abaixar el IRPF laboral i premiar nous emprenedors amb  reserves públiques és acabar aviat amb la caixa de les pensions. Els beneficiaris la van omplir sacrificant el 54% del salari juntament amb l’empresa. On està la garantia prevista abans de la crisi fins el 2026? Per què està en vies d’extinció la reserva de 53.744 euros, xifrada en 90.000 fa tres anys? Per rescatar bancs i pagar deute europeu?

En un Estat democràtic real, la força del poder polític està en les urnes, reflex de la satisfacció o indignació de la població governada. Les alternances no neixen a l’atzar ni per ideologia partidista pura. És el clam popular. L’exemple més viu, el sobiranisme de Catalunya, després de 35 anys de mala gestió econòmica i errors congènits del sistema autonòmic. Les reformes mal enginyades sobre el món laboral, la justícia, l’administració local i el sistema educatiu, a costa de la societat impotent i menyspreant identitats singulars –com la llengua-, seran la  tomba d’un govern ineficaç. L’autoritarisme centralista també es sotmetrà al vistiplau del poble. Guanyar-se la simpatia del ric és un miratge. S’ha de governar amb llums de llarga projecció, pensant en el futur equitatiu de les persones. Uns béns acumulats –la guardiola del pensionista- no són expropiables anul·lant drets adquirits per decret o derivables cap a la privatització. Abaratir les cotitzacions amb més precarietat és aprimar els ingressos del jubilat, font familiar de milions de fills i néts. Sense una contrapartida pressupostària intel·ligent  el sistema és insostenible. Apliqui’s la recepta, senyor Rajoy? Per a molts catalans és decidir la independència i restringir el 8% de solidaritat territorial. No pagar més del que es percep. La lògica creïble té dos camins alternatius: reformar el  mecanisme fallit de les autonomies i repartir bé les càrregues impositives fent una reforma fiscal digna. Del contrari, les veus separatistes imparables creixeran fora de Catalunya, paleses al País Basc, tot i gaudir d’un concert econòmic envejable, sense quota solidària per decret, simbòlica. Un minse 14% d’atur és l’exponent d’un estatus privilegiat.

Què i qui  frenaria un bloc reivindicatiu de pensionistes al Congrés? La Constitució no impedeix que governin sols o aliats amb un front social. Quin partit menystindria aquest tsunami de vots? Somniar és gratis, però, tan sols el 50% de 14 milions de votants de la tercera edat, canviaria la governació del país impossibilitant una majoria obstruccionista. Caldria equilibrar la riquesa productiva i benefici, controlar escrupolosament el fisc amb tolerància zero de corrupció i la macro economia submergida. Al governant se li exigeix lleialtat i justícia, igual per a tots amb fets, no paraules petrificades i oblidades.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga -26/4/2014