En mans del calendari polític

Estem en plena eufòria futbolística i política. La final Catalunya-Espanya està en mans de la unitat partidista d'un i altra bàndol, però sobretot de la convicció dels votants, més que simples espectadors.

“Sense presa però sense pausa” podria ser el mesuró del temps que demana el procés sobiranista fins un desenllaç possible i realista. La gimcana d’obstacles casolans, nacionals i europeus requereix seguretat, intel·ligència, prudència i coratge que els líders han de saber transmetre al poble, protagonista de la resistència i el gaudi final. En aquest partit d’autèntics campions estan en joc dos equips: la transversalitat unitària dels signants pel dret a decidir i la trinxera del bipartidisme espanyol contra el referèndum. Els espectadors europeus jutjaran el nivell de voluntat democràtica d’ambdós. Res definitiu està escrit sobre l’arbitratge, la celebració o no i el resultat del 9-N.

Dos terreny de joc lligats als avatars del temps, la pròpia casuística del dia a dia i l’empenta popular in crescendo.  El bloc referendista (CiU, ERC, ICV, CUP i díscols del PSC), sota la lupa del TC, podria esberlar-se si defuig del marc legal i el pacifisme. El 9-N serà el termòmetre objectiu per elaborar un programa rigorós i la candidatura sobiranista adequada d’unes eleccions irrefutables, al seu moment. Cremar etapes és retrocedir. La meticulositat és la millor arma per no relliscar, convèncer indecisos i no caure en la temptació d’una unilateralitat revengista. El calendari no dóna per fer passos de gegant sense pedagogia informativa i clarividència als votants. El mecanisme escocès pot servir de pauta, malgrat Espanya difereixi del món britànic en procediments i qualitat democràtica.

Una fractura dels dos terços del Parlament faria trontollar el suport majoritari. Les respostes determinaran el grau independentista i federalista del catalans. La moguda social dóna per fet que l’estatus actual ha fracassat. Queda la incògnita d’un tercer canal si prosperés la “mutació constitucional” proposada per Herrero de Miñón. Els tres supòsits positius obriran un futur català que Espanya no podrà impedir malgrat la basarda. L’hora de les negociacions serà inevitable. El partit Ciutadans vol esquivar aquest mal tràngol fent eleccions anticipades, passar la mà al PPC i apostar per un arc parlamentari sense el lideratge de CiU. De ser així no es lliuraria de l’ombra més allargada d’ERC.

L’equip nacional juga amb l’artilleria pesant de la Constitució. Està atemorit pel tsunami democràtic del contrincant. Sap que la lletra esdevé morta quan la força d’un poble exigeix un nou esperit. PP i PSOE formen una pinya bipartidista en defensa del seu bastió rotatiu. Les banderes de la unitat divergeixen lleugerament sota emblemes de l’Espanya indivisible i un federalisme indefinit o artificial. L’inconformisme social pronostica canvis polítics d’aquí dos anys. Amb una flexibilitat constitucional seria el moment d’encaixar Catalunya electoralment. Només una oferta espanyola raonable i justa evitarà la majoria independentista. Del contrari, brindarem amb copa pròpia al final del partit Catalunya-Espanya.

L’Espanya plural és pura entelèquia. La persecució lingüística guanya espais. L’assetjament cultural i competencial s’expandeix en cada reforma estatal. Un país amb dèficits creixents de llibertat, amb estratègies centralistes adverses a l’autonomisme, és garantia d’asfíxia. Els missatges subliminals del partidisme polític “divideix i venceràs” no quallarà en una societat catalana que busca redefinir-se per ser més forta i lliure a Europa, si no la deixen a Espanya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga – 15/4/2014