Primer les persones, després les lleis

El dissabte està fet per a l'home, no al revés, recorda una cita bíblica. Aferrar-se a la llei feta a mida, quan el poble en demana canviar-la, és oblidar-se de la democràcia.

El desafiament polític entre Catalunya i Espanya agafa caires filosòfics. L’etern cercle de l’ou i la gallina s’aplica a la llei i la persona. Què és abans? Qui i què està al servei de qui? Si la llei no és un instrument adaptable al temps i a l’espai, ens fa esclaus d’una lletra morta, muralla perfecta d’un govern instal·lat. “Qui no pot perdre és la llei” – diu Santamaria, vicepresidenta- contestant el president Mas que “no vol una Catalunya amb vencedors i vençuts”. De quina llei sinaítica parla? La pròpia i divina de l’oportunisme? Ens recorda l’ombra allargada d’èpoques tenebroses. Un país culte, com Catalunya, no admetrà més interpretacions legislatives sota l’empara de l’autoritarisme. El poble ha decidit votar i no callar més. La llei mai perd ni guanya, s’aplica per consentiment i es canvia democràticament a petició d’un col·lectiu. La voluntat  de les persones no renunciarà la llibertat sota pressions. Un partidisme  immobilista, ni que sigui majoritari, podrà imperar pels segles dels segles contra una societat carregada de raons històriques i econòmiques per decidir què proposa el 9-N. Un procés feixuc i llarg entre sordesa i dinamita dissuasiva no farà claudicar el votant convençut amb totes les conseqüències, possibles alternatives i canvis pactats  sobre la data i pregunta.

Vivim l’intent d’un segon cop d’estat permanent -després de l’Estatut- contra un poble que no pot votar. Es compleixen els dos requisits: “s’imposa la força menystenint al feble i s’instaura una nova legitimitat de poder”. En lloc de militars –desfasats als ulls europeus- encarreguen el cop de gràcia als jutges. Catalunya viu la continuació del linxament estatutari del 2010. Era una llei orgànica aprovada pel Parlament, les Corts Generals i votada pel poble com la mateixa Constitució. Idèntic procediment i categoria. Per què no es va acatar a Madrid amb la revolta de signatures anticatalanistes? Un fet gravíssim. Qui no respecta els acords d’una cambra no té perquè ser tingut en consideració per traïdoria. D’aquella pols aquests fangs. Es va imposar l’arrogància d’uns falsos vencedors al dictamen d’un arbitratge polític del PP i PSOE per boca del TC, els seus liniers. El poble ha après la lliçó després de quatre anys d’empitjorament econòmic i social. Ara no passarà pel mateix adreçador i la conspiració. La legitimitat d’una societat democràtica només emana de la ciutadania. No admetre-ho és renegar dels orígens de la democràcia, un cop d’estat legislatiu, a nivell autonòmic, nacional o municipal. Els referèndums europeus són habituals –cada setmana o mes- per temes insignificants, sempre que ho reclamen les voluntats plurals d’un poble o província. Són les noves legitimitats que actualitzen els drets universals flexibles, contraris al centralisme constitucional ancestral.

Parlar de llengua i cultura pròpies no són foteses. Redefinir i limitar la cooficialitat aplicada exitosament 30 anys amb la immersió escolar del català és transgredir la dignitat genètica del ciutadà a canvi d’una espanyolització. Un patrimoni lingüístic minoritari trepitjat al carrer i als mitjans amb el domini del castellà, l’escola no pot cedir més espais, senyora consellera. El que calgui per a llengües estrangeres, tan necessàries als adults i joves. Prou d’estires i arronses judicials de conveniència. Tota l’aula ha de sacrificar el català  per un alumne que ho sol·licita en castellà? A València més de 100 mil famílies se’ls nega aules en valencià. La llei de l’embut ha caducat. Catalunya voreja un precipici escrit: “si l’espanyol és llengua habitual d’un alumne, té el dret de ser educat en castellà, sense necessitat de cap instància”. La immersió del català està amenaçada de mort si la societat no para el cop a temps. Com? Amb la legitimitat de les urnes -superior a qualsevol llei-, i  la insubmissió dels centres, docents i famílies, si cal. No és l’imperi de la selva o la intolerància, sinó de la democràcia. Per què terroritza tant aquesta paraula al governant de torn? Perquè la història hispànica està marcada i teixida de win-win, vencedors i vençuts, injustament.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 28/4/2014