Estat català a Europa

La polèmica generada pel Consell de Transició sobre la inserció d'un Estat català a Europa ha abrandat més la foguera del sobiranisme. Tot és qüestió de diners, no sentiments. Qui paga mana i elimina fronteres.

Després del desaire fulminant de Rajoy envers Mas –li parlarà si desconvoca la consulta- salta a la palestra un hipotètic desafiament amb Europa. Seria reconeguda Catalunya fora d’Espanya com a Estat català? Una incògnita de simple estima econòmica com la que sent Espanya pels catalans. Sense traspassar fronteres, la força de la raó dialogada no pot vèncer la tossuderia hispànica? Qui pot obligar estar casats fins la mort quan un dels dos cònjuges demana el divorci? S’ha de produir la tragèdia? Els matrimonis dinàstics o de conveniència s’imposaven en l’Edat Mitjana per no dividir territoris o annexionar-ne de nous. Avui dia, quan un poble amb recursos i cultura mil·lenària demana la separació, és que té  sobradíssims motius. El 8 d’abril el país en va ser testimoni al Congrés, on els punts greus de fricció quedaren falsejats amb mentides i demagògia. Carregar la culpabilitat a un líder és una ofensa a la intel·ligència col·lectiva i a la democràcia. Fer possible l’impossible se’n diu “voluntat política” en argot governatiu, i en un estat lliure s’avantposa a la rigidesa de la llei, sempre interpretativa i mutable.

Els valors de la unitat i la història d’Espanya tindria un pes específic poc rellevant a Europa a l’hora de vetar un Estat català democràtic. Els criteris europeus són financers primer  i polítics després. Catalunya té el mateix ADN europeu que Espanya. La bifurcació de dues branques  suposaria una divisió jurídica amb drets i deures repartits. Unes veus considerarien el nou Estat com a extracomunitari. L’únic cert, que la jurisprudència europea no té antecedents en aquesta casuística.  Europa no farà de testimoni d’una reconciliació sinó d’àrbitre de dos macro deutors que no perdonarà. Si Catalunya ja aporta el 20% del global espanyol, ¿quin problema afegit tindria per seguir fent-ho, separada? Les conclusions del Consell Nacional de Transició evidencia que l’argumentari de la por utilitzat pel govern central no té rigor científic. Són amenaces per atemorir l’electorat català i no espantar un poble espanyol amb possibles noves càrregues fiscals. Ni permanència automàtica, ni expulsió definitiva. Són previsibles passos intermedis de regulació i adaptació.

L’anàlisi d’aquest òrgan assessor de la Generalitat és fiable davant les urnes? Els seus dictàmens són pronòstics o desitjos gratuïts, només probables o  contrastats amb la Unió Europea? “La flexibilitat i el pragmatisme de la UE” (Viver Pi-Sunyer) són dos pilars del quatre escenaris dissenyats. La resolució final d’aquesta inclusió europea aniria lligada al grau de tolerància del procés segregacionista: unilateral o pactat. Això explica el “no quiero” més agressiu del govern, escudat en una Constitució eterna, mentre tingui la majoria absoluta. Un principi  fungible i  fora de la realitat. La Constitució europea s’ha modificat 15 vegades des de la fundació (1957) i s’han creat més de 60 Estats al món en menys de 100 anys. Europa no és homogènia ni estancada, és negociadora per definició. Els pobles flueixen com la vida mateixa i han de trobar el seu estatus propi quan es desestabilitza. La raó del 9-N és votar amb democràcia una Catalunya que sigui estimada i respectada de veritat dintre d’Espanya o consensuar pacíficament una sortida sense rancúnia. Un dels eixos fonamentals intocables d’un poble és la llengua i la cultura -irrenunciables per dignitat personal- més que el poder expansiu de l’economia.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga – 17/4/2014