El NO del Congrés enforteix el sobiranisme

L'endemà del debat, el 84% del NO programat té un color positiu a Catalunya: el món i els espanyols saben quina talla democràtica gasta Espanya i els catalans tenen les mans lliures per portar el projecte via Parlament.

El debat Catalunya-Espanya del 8 d’abril per sol·licitar un referèndum legal va destapar uns dèficits espanyols molt greus. Demanar permís per exercir la democràcia? Demostra que la llei que ho prohibeix és poc democràtica. S’ha perdut una ocasió formal de la reforma autonòmica, l’inici d’una segona transició consensuada. Vells dogmes sense credibilitat criden l’actualització constitucional. Una cadena d’errors va malmetre el ple. No es pot votar una voluntat política enfrontada a la legalitat jurídica –el cercle quadrat- en mans d’un monopoli bipartidista. Amb espases revengistes no existeix diàleg i menys l’entesa. Un tema transcendent no es ventila en un sol debat trucat, rellotge en mà i un nerviosisme a flor d’escó. Amb resultats pactats a priori va surar una llibertat crispada i el distanciament per falta de flexibilitat, calendari i compromís alternatiu. Sarcàstic el seguidisme d’un PSOE –aconsellant al PP no girar l’esquena a Catalunya- que tenia la clau del seu federalisme amb l’abstenció o recolzant la primera pregunta de la consulta feta a mida. Un factible casament “d’estimació real” es convertí en funeral d’una democràcia immadura. El més positiu fou el trencament nacional del tabú separatista i la inversió dels efectes: les amenaces contra catalans  s’han convertit en la por espanyola d’una fugida. Catalunya és sols la punta de l’iceberg d’una transició no resolta, del cafè autonòmic mal dissenyat. Esgrimir el sobiranisme com el causant del “conflicte espanyol” no servirà d’amnèsia de batusses històriques. Unes de segles i les recents a partir del vilipendiat Estatut del 2005. Ficar-ho tot en el sac dels greuges econòmics és el súmmum de la indignació popular. El menyspreu de la cultura i les persecucions de la llengua es reparen amb llibertat democràtica, no diners.

Quan un model institucional està esgotat no ho tapa la crisi, la Constitució i la unitat consanguínia. La maquinària obsoleta de l’Estat s’ha de substituir. Els murs del poder polític i mediàtic no la poden parapetar eternament. Les urnes del poble català ara són imbatibles. Espanya demana canvis estructurals com a víctimes d’autonomies utòpiques, presoneres d’un règim subvencionista intern anquilosat. Catalunya no vol privilegis, ni té vocació perpètua fent aportacions milionàries. Ha de canviar el mapa  territorial, digui’s autonomies reals, estats federals, confederals o independents. S’han de fusionar regions improductives i simplificar la burocràcia política, gestora i funcionarial. Les balances fiscals objectives parlen per si mateixes i dibuixen un nou estatus geogràfic. L’experiment de 35 anys ha fallat per l’esmicolament insostenible. No admetre-ho per patriotisme sentimental i fer reformes externes d’imatge és apedaçar un edifici ruïnós.

La consciència ciutadana agafa més embranzida després del debat malgrat les mans buides. El dret a decidir dels catalans no es pot silenciar amb la mordassa de la llei.  Com que el referèndum legal s’ha negat via estatal, es farà la consulta via parlamentària. Necessitem saber quants som per programar unes eleccions fermes, quan toqui. No ens embenem els ulls aquí i allà. Espanya  està angoixada per conèixer la voluntat dels catalans i projectar el seu futur amb ells o sense. Això és democràcia sense escarafalls. Prou d’enganys i pronòstics apocalíptics sobre una Catalunya creadora del 20% del PIB nacional, 26% d’exportacions i el 25% del turisme. On planen més les nuvolades financeres? Amb un panorama espanyol tan diversificat invocar la maledicció europea sobre Catalunya és frivolitat. Un litigi entre polítics i ciutadans es desencalla votant primer i amb l’estat de dret flexible, després. L’home no fa les lleis per subjugar-se.  Al sobiranisme li queden diversos camins legals fins el 9-N. Les portes de Madrid, oficialment tancades als ulls del món, carreguen de raons al catalanisme assetjat. El trànsit a un nou país, -unit, compartit o segregat-, no pot dilatar-se més temps perquè estan en joc la recuperació de la crisi i la inserció d’una generació jove desenfeinada i ofegada per falta de recursos.

Ramon Mas Sanglas-Sta. Eugènia de Berga - 9/4/2014