Eleccions i adéu Espanya

Fins el dia 1-O hem de veure molts episodis semblants i pitjors que el 20-S fins arribar la supressió total de l'autonomia catalana que serà el final de la democràcia espanyola.

Per arreglar errors polítics no calen jutges ni assalts policials brutals i atropellament de persones i drets autonòmics. La primera negativa a una proposta de pacte fiscal (2012) ens ha dut fins aquí barrejant els estaments del poder. Cinc anys d’irreflexió, envestides i condemnes. Ara és tard, senyor De Guindos, per oferir engrunes, potser trampes i més incompliments habituals. En parlem el dia 2-O sense represàlies.  Deixeu parlar les urnes. Potser ens diran que “la seva llei” ha caducat i s’ha de canviar per negociar. Temes cabdals  per a la posteritat no s’acorden a la desesperada. Mariano Rajoy, doni vacances els seus guàrdies civils, que marxin els vaixells i tinguem la festa en pau. La renúncia del referèndum requereix, prèviament, la retirada de sentències, querelles i multes precedents per  estar en igualtat  de condicions. Si Espanya no vol perdre Catalunya, què hi posa de la seva part sense  repressions? Els catalans  no abandonaran l'objectiu de decidir el futur. Es una qüestió vocacional, històrica i genètica pendent. La unilateralitat és fruit de set anys de boicot estatal i sordesa política fins l’actuació colpista 20-S. La unitat independentista enfortida és imparable. Els votants de l'oposició sobiranista on estan amagats que no apareixen? Callen i acaten sota l'imperi dels jutges i la llei mordassa del TC. La seva credibilitat està a l’entredit. Rajoy no s'ha atrevit aplicar el 155 d'una Constitució que invoca cada dia com a única legalitat. Ha  tirat pel dret sense els tràmits del Congrés que mai hauria aconseguit  amb el PP i C’s sols. Té por de la majoria parlamentària i a la resposta pacifica del poble català. Hi hauran eleccions autonòmiques -constituents o normal-  i presumiblement nacionals. Esperem del referèndum poder-nos comptar i obrir el camí més votat. Els unionista catalans, amb quin model de Catalunya pensen aconseguir la victòria en vots i escons d'aquí pocs mesos? Units o separats? Potser preferiran continuar sota el domini  tutelar i repressor de Madrid. El pitjor maldecap espanyol serà com prohibir les eleccions als sobiranistes que portin propostes secessionistes. ¿Amb un segon colpisme estatal, il·legalitzant els partits amb programes d’autodeterminació? Dit altrament, aplicant la llei del terrorisme polític a l'estil abertzale, com Batasuna? Continuarà  la barrera constitucional  abaixada? Per aixecar-la caldrà  una moció de censura i foragitar el PP  fent eleccions nacionals. Després de l’hecatombe 1-O no esperem cap dimissió voluntària del govern autoritari de la Moncloa. L’escenari amb 4.000 policies antiavalots no és gens acollidor per dialogar. Només el cost d’aquest manteniment ja repugna. El desafiament de Rajoy, ajupir el cap "para evitar males mayores" o anul·lar el referèndum és democràcia franquista que el PP va heretar del seu fundador. L'atac a les urnes i la conquesta del carrer amb tanquetes no serà la derrota del referèndum sinó la debilitació de la democràcia espanyola que no permetrà la restauració d’unes eleccions lliures. De ser restringides i a la seva mida, quina minoria aniria votar? Un PPC, PSC i C’s residuals. Seria un Parlament invàlid sense la mínima representació requerida. A quin preu seguiria pagant Catalunya la solidaritat per mantenir la igualtat territorial? Sabent que el conflicte espanyol és perdre o continuar amb el 20% del PIB dels catalans, el tema esdevé de supervivència espanyola, i també política. On estan les pretensions d’uns estats confederals i la plurinacionalitat amb hisenda pròpia? L'oferta dialogada de l'Estat seguirà essent un malson sense un miracle negociador després de tanta trencadissa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/9/2017