La dependència econòmica

La guerra d'opinions i d'articles està encenen la premsa diària. La víctima és la democràcia que estripen els polítics i jutges contra el poble, únic àrbitre inapel·lable a través les urnes.

És la mare dels ous de l’Estat. La independència més desitjable és l’econòmica. Les proves estadístiques conclouen que molts catalans, i sobretot empresaris que es consideren espanyols o tan catalans com espanyols pels seus negocis, votarien de bon grat un concert econòmic abans que la segregació territorial. Per a qui la llengua i la cultura són substancials, Catalunya és quelcom més que el poder dinerari. Acabem de veure el desafiament del govern central i la seva estima pels catalans. No pequem d’ingenuïtat. L'enveja històrica a un poble que "de les pedres en fan pans" és secular. Montoro s’ha fet amb les regnes de la tresoreria de la Generalitat per controlar la caixa (Art. 155 camuflat), amb l’excusa  d’impedir un referèndum. Una traveta al funcionariat i a la feina dels serveis socials per controlar la guardiola. No passaria al País Basc d’on no té la clau de les finances. Si el delicte de les urnes és la independència del país, podria canviar-se la pregunta per legalitzar-ho tot: ¿Volen els catalans ser administradors dels diners del seu rendiment  o han de seguir mantenint per força un sistema de falses autonomies del 78? De guanyar la primera proposta seguiria el bloqueig sota l’imperi de la llei unitària.  La sortida única és la fugida, doncs, abans que quedar amb una mà davant i l'altra al darrera. A qui li agrada  pagar més del que rep? Espanyols i catalans vam ser enganyats amb una Constitució maquiavèl·lica. Ignoraven el significat del mot "autonomia"? Batejar 17 regions amb aquest terme sabent que més de la meitat no tenien recursos autòctons de subsistència va ser l’estafa política d’uns falsos pares legisladors. S’imposà la pressió militar del dictador sota la utopia de la unitat indivisible per deixar-ho tot ben lligat. No volien singularitzar regionalitats excepte Bascònia i Navarra per la por etarra, no els furs de tapadora. Sabien que la pretesa igualtat basada en la solidaritat obligatòria era un mecanisme injust. D’aquí la tolerància i complicitat de 23 anys de  pujolisme i  “peix al cove”, callar i votar. Tot va petar amb l’Estatut 2005 tips de pidolar i tant espoli. No sé si és l’hora dels adéus definitius, però sí l'hora que el burro català digui prou a les engrunes a canvi del pa sencer que es guanya. Prou dependència fiscal. No voleu secessió regional? Federeu les que no tenen autosuficiència econòmica. Reformeu sistemes agraris o industrials improductius i anacrònics. Les “anchas castillas”, el “vergel de Europa” (Andalusia) i el “plan Badajoz” (Extremadura) exigeixen noves estructures rendibles, sense terratinents latifundistes ni protectorats polítics. No són els territoris que criden la independència sinó la dignitat i llibertat de les persones. Els segrestos de cartells, webs, locals i urnes sense la lliure expressió democràtica recorden   il·legalitzacions abertzales o entorns iraquians i turcs. El món polític espanyol  s’ha begut l’enteniment o s’ha venut al món judicial? Obliden que a més diàleg, estil Escòcia i Quebec, més garanties del NO i fracàs del SÍ a la secessió. La repressions crien separatistes. Qui és el colpista que vol  dividir amb un estat d’excepció? Qui posa urnes o qui les impedeix? El dia 2-O Espanya patirà una greu crisi d’Estat, -dimissions i eleccions-  no per l’èxit o fracàs del referèndum del dia abans sinó per la seva gestió patètica contra un poble  sense haver resolt el conflicte. Submissió o ruptura no és el dilema. Per iniciar el diàleg s’hauran d’anul·lar les sentències judicials i tota una cadena d’insensateses comeses en tants embats al procés, condició sine quan nom per pactar un desenllaç, que caldrà votar, ni imposar.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/9/2017