Concurs de focs polítics (NEP)

S'acosta l'hora. Dels adéus o les garrotades? 1.000 guuàrdies civils, 3.000 policies nacionals  sobrevinguts, més 17.000 mossos, més guardia urbana pepera podran amb un poble imparable? Sort que l'opisició es dóna per perduda, amagadets a casa. Per no fer el ridícul?

El dia 1-O no serà una simple foguerada independentista. Ni un desafiament pujat de to amb l’esquivament de suposades legalitats recíprocament sospitoses. Hi hauran explosions partidistes antagòniques i potser agressives- malauradament- que costaran refredar. A nivell policial, corredisses, molta i menys clavells. La tensió de 10 dies in crescendo tindrà repercussions nefastes al carrer. Veiem argúcies municipals per omplir urnes  i  d’altres de signe contrari per sabotejar-les que poden esclatar en pròpies mans. És perillós jugar amb la llibertat d’un poble mobilitzat i convençut, enfrontada a un poder legislatiu, policial i judicial fusionats per combatre-la. Però, la democràcia no té aturador. La gran paradoxa és confrontar una veritat mal compartida. Un excés de verborrea, buida de realisme, pot acabar en un munt de cendres el 2-O. Una campanya unilateral  coixa, sense promotors del NO i amanida amb la presencia de tricornis, segrestos informàtics i arrencada de cartells, entristeix un país que presumeix de democràcia europea. Veus crítiques d’àmbit interior i estranger ja s’han pronunciat contra l’atropellament de la lliure expressió escrita i la pluralitat ideològica. El catalanisme no està endimoniat ni pretén dividir el poble. On està l’autocrítica periodística del nacionalisme espanyol alimentat tantes dècades de l’esperit de formació nacional? El silenci dels intel·lectuals s’ha trencat per desmentir barbaritats polítiques. Tertulians i líders líders polítics han saltat a la palestra televisiva contra Catalunya amb valoracions i actuacions preocupants. Les del PP i C’s es qualifiquen soles. El convenciment de l’imperi diví de la llei intocable de que no hi haurà un 1-O pacífic és una crida a la provocació ciutadana fins aconseguir el boicot de les urnes com sigui. El discurs del PSOE-PSC és descaradament inestable. El veto radical a aplicar el 155 s’ha capgirat a favor de mesures repressives estatals, i quan interessa matisen o callen mirant de reüll la Moncloa o la presidència del Parlament. L’Espanya federal, nació de nacions i plurinacional passen a millor vida o obriran la porta el 2-O? Són focs artificials com el mapa de regions federades  Algú l’ha vist mai?  El PSOE funciona per la inèrcia  lògica del PP. Si marxés Catalunya, ¿per què lluitar tant per la Moncloa i pujar i a un tren sense locomotora? Però, i què arreglen destrossant-la per la força bruta? Podemos i les confluències ramificades ballen al ritme polític oportunista. Com sempre. Depenen de les crisis internes i  les comtesses electorals que esperen amb deliri per revoltar el galliner. Com i amb qui defensen el dret a decidir? Amb mobilització i sense urnes. La seva regla d’or que menys falla i acontenta majories indecises i silencioses és l’ambigüitat política, que abans es deia “canvi de camisa”. Caldrà la veu definitiva d’Europa per sentenciar l’atzucac del contenciós. ¿Com defensar els drets d’una minoria democràtica autosuficient de 7 milions contra un gruix de 38 milions per canviar una Constitució petrificada? Aquest joc on el gros en aparença necessiti del petit més ric no és nou en democràcia parlamentària i la vida real. Aquí rau l’única gran raó negociadora. Espanya s’ha de guanyar la confiança dels catalans amb tolerància i justícia, no amb la llei del més fort. No amb confrontació de legitimitats. On estan els límits legals de solidaritat no obligatòria? La  història té molt a dir, però, menys a fer en matèria econòmica avui i ara. Decidir el futur aferrats només al passat per viure el present és pura nostàlgia volàtil i font de conflictes permanents.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 22/9/2017