La Catalunya de tots és la de 7.5 milions,
geogràficament. Sense la integració social i lingüística, començant per l’escola,
ens quedem en una Catalunya més reduïda.
Un
lema romàntic lluny de la realitat massa sovint. Què més voldríem. Va ser
l'eslògan central de la manifestació unionista el 29-O a Barcelona. Potser ho
serà en la seva campanya electoral. El verb "ser" compromet la
identitat, la manera de pensar, fer i conviure de la persona amb el lloc on
resideix. Implica una mínima fusió de sentiments i raó quan s'estima la terra
on neixes o t'acull i a la qual contribueixes fent-la créixer amb el teu
treball. Dos components que en política no combreguen quan s’insulta o s’agredeix
l'adversari. En aquest "tots"
s'exclouen els vandàlics i energúmens
d’ideologies radicals. La falta de pràctica democràtica exalta molt sovint
alguns ànims en concentracions aprofitant l'oportunisme o l’efervescència partidista
amb la grogor bicolor de banderes. És la cara violenta de les manifestacions
que defuig de l’esperit col·lectiu per falta de sintonia grupal degut a
defectes organitzatius o de control. Els animadors del 29-O amb escassa dialèctica
oratòria, improvisant el missatge van transmetre més descoordinació que serenor
i confiança. No exposaven arguments que invitessin la reflexió i la concòrdia.
Van cridar molt atacant i mossegant el contrincant amb cites puntuals –desafortunades-,
que no són el reflex del pensament legítim de la majoria independentista. La
Catalunya plural i transversal dels seus habitants, diversa en llengua, cultura i història no justifica
haver de renegar dels orígens dels país per acontentar la població sobrevinguda
en les darreres dècades d'altres regions espanyoles. Catalunya ha estat, és i
serà un model de cohesió social demostrat en el sistema escolar d'immersió
lingüística. Quan una persona emigra del seu país o regió per voluntat pròpia o
forçadament intenta adaptar-se a la nova ubicació geogràfica començant per la
llengua autòctona. És la primera mostra de bona voluntat pel seu acolliment. A Catalunya
hi conviuen dotzenes d'ètnies i és multilingüe. Per què algunes persones i entitats
espanyoles aixequen el crit al cel i mostren reticència a escoltar o parlar
català després de 30 o 40 anys de residencia? La excusa de la cooficialitat de
dues llengües no els justifica i menys la unitat d’Espanya. S’ha d’evitar l’extinció
de les llengües minoritàries. És la falta d integració social. Catalunya és de
tots els que hi conviuen integrats, no solament com a dormitori o lloc d’enriquiment.
Un immigrat espanyol resident a Londres, no turista, exigirà se li parli o l’entenguin en castellà?
Aquí s’ha imposar la tolerància dels catalans bilingües a un castellanoparlant que
hi viu de sempre o fa molts anys? És un error de principis imposar més hores de
castellà a l’escola en zones o barris on es parla habitualment les 24 hores.
Seria lògic en la Catalunya interior on els catalanoparlants poden tenir dèficit
de pràctica castellana. Sentir-se tant o més espanyol que català o viceversa és
un discurs polític lluny de la quotidianitat vivencial dels pobles. Un és d’on
viu i menja sense renegar de les arrels del seu passat. El contrari és dividir
la Catalunya en catalana i castellana.
Ramon
Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 31/10/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada