Víctimes de la democràcia

Els dos bàndols populars han sortit al carrer massivament. Dos pols antagònics que només una mediació internacional pot capgirar per evitar mals majors. La metxa d'una DUI només es pot desactivar amb el diàleg i un referèndum pactat i vinculant.

Tot Estat nou ha tingut un cost revolucionari. Si a Catalunya li ha arribat el seu moment de ressituar-se, quin preu  pagarà? L’1-O ha deixat rastres de dolor i repugnància per a la posteritat. Faran falta màrtirs de la democràcia? El mal físic és reparable, però el moral imperdonable. Criatures amb trastorns, dones vexades i avis vilipendiats per  hordes policials esbojarrades exigeixen tres condicions: retirada policial de Catalunya, stop a la judicialització política i  mediació internacional. La paraula “perdó” per un  mal que no volien i van haver de fer és convertir la força de la raó en odi. El conflicte ha desembocat en la confrontació de tres poders: el democràtic o popular, el mediador i el dinàstic o constitucional. En una  democràcia sòlida el poble és qui canvia les lleis amb referèndums.  Quan entren en conflicte i els tribunals les polititzen s’acaba la neutralitat. Només un àrbitre internacional podrà dictaminar un veredicte just. Imprescindible quan hi hagut violació de drets humans. Han aparegut  conciliadors externs solvents després que el monarca espanyol  -rei de tots els vassalls- repudiés aquesta suprema obligació sense cap invitació al diàleg ni  menció dels ferits 1-O.  Al cap d'Estat no li consten els atropellament de la seva policia. No té tele al Palau ni informadors de confiança. L’alineació d’una reialesa postissa amb l’oligarquia que dirigia uns escamots embogits ha esfumat tota esperança de més autogovern consensuat. El monarca ha esdevingut part del problema, més inquiet per la supervivència dinàstica -com els polítics-, que pels súbdits a qui no escolta. Per què Rajoy no vol dialogar si diu que el referèndum no ha existit? Els 45 punts de Puigdemont tenen camí lliure. Es pot parlar de tot en absència de violència, deia als bascos. Els catalans  votants són models de pacifisme amb milers de mans aixecades enfront d’un bloqueig d’uniformats. És l’amor propi ferit –les urnes plenes  i el fracàs policial- que  fa  persistir el PP-C's en el NO sistèmic de set anys. La diana d’avui és  el terror d’una DUI que Rajoy no pot combatre amb més policia frustrada ni amb un 155 indiscriminat. Li queda l'arma econòmica amb la por de la butxaca. Empreses capitalistes han entès el missatge urgent de l’Íbex. Però, el poble no perdona les ignomínies i salvatjades de l’1-O. La resposta va ser la vaga o aturada general del 3-O. Per què no un referèndum mediat i vinculant  amb una oferta seriosa de pes? El diàleg sense condicions que el món  reclama és incompatible amb la llei imperial de Rajoy als genolls del Borbó  castigant la regió que li dóna el 20% del pa que arriba a la boca dels espanyols fa 40 anys. Si la Constitució consagra la igualtat, per què els catalans s’han de quedar en inferioritat de condicions? Titllar-los d’insurrectes per  reivindicar uns drets perduts i el maltractament fiscal és injustícia.  L'opressió enforteix els moviments revolucionaris. Facilitant per decret la fugida d’empreses s’invita la secessió. Si aquesta és la recepta mediadora de Moncloa apagarà l’incendi amb més benzina.  Trista realitat: els diners s'imposen al diàleg. Per això els bancs són els primers en desfilar agraïts pel regal estatal de 40.000 milions del rescat. Boicotejar productes autonòmics és també  ferir de mort la riquesa espanyola. Si la marca Espanya suposa regressió catalana que s’estalviï la hipocresia del perdó i les disculpes d’uns errors incorregibles i  persistents.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 9/10/2017