La polémica del concert basc encesa al Congrés ha tocat el voraviu dels catalans després de tants anys d'espoli fiscal. Les promeses socialistes de la reforma del finançament autonòmic han topat amb les dues roques granítiques del país: la basca i la catalana.
Un
titular tan repulsiu com real confirmat al Congrés fa pocs dies amb l’aprovació
del “Cuponazo” basc per cinc anys. Un
privilegi discriminatori històric arrencat
per la intimidació etarra el 1978. La igualtat entre tots els espanyols
de l’art 2, sota l’imperi de la llei, on està senyor Rajoy? S’agraeix una
aportació sensata estatal de C’s a la causa catalana i nacional. No serà un
rampell de campanya electoral? Una renda per càpita basca anual de 5.000 euros que dobla la catalana de
2.350, amb el 20% del PIB, és deshonest i motiu de rebel·lió econòmica pels
greuges comparatius d’insolidaritat al sistema de finançament territorial i abusiu
per a d’altres. Si aquesta estratègia de favors mutus és la bilateralitat que
vol l’Estat, Catalunya, tindrà les portes obertes a un pacte fiscal a canvi
d’enterrar la unilateralitat? El cop de porta al senyor Mas el 2012 contradiu
aquesta pràctica. D’haver-se complert no estaríem on som. Si el camí de la
normalitat és el 155, no ho serà per a
una gran majoria de catalans disposats a votar sí o sí un futur millor i
diferent. La flama del sobiranisme seguirà viva el 22-D a través dels resultats
que en surtin, no del PPC residual a qui remet el govern per la negativa de
Rajoy a conversar a Bèlgica. Prèvies de normalitat: ni presoners ni exiliats,
fora policies sobrevinguts, restituir les institucions catalanes i abolició de
tot vestigi autonòmic atípic. Després, que Moncloa desgrani els 45 punts que té
de Puigdemont amb propostes concretes. Sap que els catalans no callen als
carrers d’aquí ni a Europa, pacíficament sempre. Que paguen més del compte fa
40 anys -amb més empobriment social-, juntament amb Madrid, Comunitat Valenciana i
les Balears. Que quatre autonomies en
mantinguin dotze deficitàries invertint
els rangs és increïble: l'última en aportar passa ser la primera en rebre. Si
el sistema basc és modèlic en progrés,
per què no implantar-lo arreu del país –qui pugui o vulgui- en benefici de la
productivitat regional? Política
autòctona, emprenedoria lliure i llengua pròpia són tres ens inseparables dels
drets individuals que no poden ficar-se en el sac espanyol del centralisme.
D’aquí ve el desencaix autonòmic per l’obsessió simètrica en un país divers i
plural. La majoria d’edat secular ens capacita com a administradors propis d’un
poble històricament diferent -no calen furs bascos-, independents o annexionats.
La porta bilateral d’entesa mai serà la humiliació, la mentida política
habitual, la venjança i la sobredimensió solidària forçada. No es pot dialogar
amb el codi penal a la mà com a arma coercitiva de convenciment quan la llei no
és igual per a tots: que condemnats a presó amb sentència ferma no hi siguin i
polítics sense judici estiguin entre barrots. No desapareixeran dos milions de
vots independentistes sota la catifa d’una llei fantasma que mantingui concessions
partidistes. Tota negociació en un país democràtic passa pels resultats vinculants de les urnes
en forma d’eleccions o de referèndum.
Ramon
Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/11/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada