Guerra de presidenciables

S'estan posant les bases electorals dels 21-D per conquerir o assaltar el Parlament. L'ambició dels caps de llista és preocupant en un país on la dignitat dels polítics està sota mínims. Els votants, quin model menys dolent pretenen trobar?

Tants caps, tants barrets. Les eleccions 21-D han destapat l'olla a pressió d’ambicions salvapàtries i egoistes. La partitocràcia s’imposa a la democràcia real en busca d’escons, no del servei al ciutadà. Hem llegit afirmacions delirants d'uns líders ebris de poder. "Pactaré amb qui em faci president" (Iceta)."Vamos a ganar en las urnas para llegar a la presidencia"(Arrimades). "Solamente el PPC puede recuperar la normalidad de la Generalitat"(García Albiol). Amb els caps de llista d’ERC (Junqueres), JuntsxCat (Puigdemont) i Comuns-Podem (Domènech) ja tenim les peces del puzle. La CUP no aspira a cap tron presidencial. L’espanyolisme vol escapçar tot brot sobiranista de bracet amb el 155 perseguint tres fites:  desmoralització de l'adversari, forçar baixes de polítics i l’agenollament per sortir de la presó. És el mètode inquisitorial de tortura psicològica sense fogueres. Els tres partits dinàstics s'han conjurat per destruir les arrels catalanes de les institucions amb un eix programàtic comú. Pretenen una restauració neofranquista soterrada escombrant  conquestes lingüístiques, culturals i econòmiques de 40 anys. Tant C's com PPC pateixen la síndrome de la no integració al país que contrasta amb la majoria immigratòria cohesionada. L’unionisme ha despertat el rebuig de certs espanyols que viuen a Catalunya,  però no hi conviuen. Polítics acomplexats per no ser bilingües  fan de la llengua l'arma i bandera de lluita espanyolitzant el carrer i l'escola. Per a d’altres, Catalunya és un  paradís de guanys superiors als de la seva regió de procedència. Són residents -dormitori- de butxaca per conveniència, no per sentiment. Apareix el seu ego separador quan es neguen parlar català o exigeixen ser atesos en castellà havent viscut sempre aquí. Fins i tot són la vergonya dels seus fills catalans. Aquesta política importada del centralisme no exterminarà les conviccions ni els drets històrics. No cal la secessió per ser català. El domini moral, financer, cívic i cultural són suficients. La bancada sobiranista no ho té fàcil després d'un suflé punxat. L’autocrítica sincera amb un president a l'exili i mig govern a la presó només unes urnes generoses els donaran la raó. Sense llista unitària, hi haurà desbandada partidista a l'hora de concentrar un govern bicèfal, si cal? L'ambigüitat dels Comuns i Podem s’ha de combatre amb una participació aclaparadora per recuperar valors tocats i fer camí. Res de fantasmes federals ni més DUls inviables, per ara. Quina Espanya de nacions ha de néixer per netejar la corrupció de polítics, empresaris i vividors a costa de més burros solidaris? Menys lluita de presidenciables, més  enginyeria política qualificada per enterrar 17 falses autonomies i dissenyar  un sistema  fiscal just que respecti el poder d’un autogovern digne. És la resposta sensata de les urnes que s’espera del 21-D per implementar un futur republicà prometedor i de proximitat.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 19/11/2017