El cost del retorn bilateral

Un gir del procés sobirnista no suposa la destrucció de la feina feta. És una rectificació. Guanyar les eleccions serà un cop de timó positiu per recuperar en escreix els drets perduts. Tenim la força popular suficient. Aprofitem-la units.

Que els unionistes perdin les eleccions  del 155 convocades exprés per ser guanyades folgadament, seria el ridícul més esperpèntic i el millor plebiscit del sobiranisme o referèndum implícit per continuar amb les regnes de la Generalitat, al marge del secessionisme. El repte 21D  imposat per Europa sota mà, està servit.  El conflicte  continuarà més  viu  mentre el diàleg enrocat no trenqui els cadenats dels presoners polítics i els tribunals facin política enlloc de justícia. Es negocia sense reixes entremig. Uns i altres hauran desplomat la gallina dels ous d'or que deixarà de pondre  el 20% del PIB per mantenir  l'Espanya profunda de les subvencions internes i del PER. La Catalunya de la productivitat modèlica  esdevindrà la Catalunya dels mínims fins no s'imposi la balança de l'ordinalitat: no pagar més impostos del que reps. Que la DUI, de segell cupaire, no tenia cap futur era un dogma de fe. Dos no parlen si un no vol. D'aquí el pas enrere per esmenar errors. Mentre Catalunya s'ha ressituat en el mapamundi, Espanya ha lluït la seva talla democràtica amb porres i el 155, dues perles per a la memòria de la posteritat. El govern centra té pendent una segona part: enterrar l'article de la vergonya i negociar els 45 punts aparcats de Puigdemont. A escala nacional li queden menys de 6 mesos per reformar la Constitució amb el PSOE, compromís mutu a canvi de guillotinar les aspiracions separatistes. El poble català, expert en manifestacions pacífiques i aturades, no claudicarà davant les injustícies. Té l'arma de la dignitat i l'autoestima, la millor autodeterminació democràtica. Situats en la legalitat, reeditar un segon 155 per haver perdut les eleccions seria la perfecta il·legalitat venjativa. Tornar a la normalitat suposa recuperar les institucions i la governabilitat  per ordre de les urnes, obrir el meló constitucional per extirpar els tumors malignes que han provocat el terrabastall i fer net de la corrupció putrefacta del país que el PP ha aprofitat esquivant tribunals amb el soroll independentista. Estratègia vella per conservar la majoria absoluta i fer lleis a mida. La qüestió catalana - conflicte espanyol d'interessos- ha estat l'escut  del govern Rajoy, com el terrorisme etarra ho fou en l'època aznariana. Amb la moguda nacional de la superfície, les clavegueres de l'Estat passen desapercebudes per fer el seu agost. Però, la llum de la veritat sempre troba escletxes. Quina trista política viure a costa d’enganyar el poble i pregonar que Espanya és de les millors democràcies europees. El retorn té el cost de la rectificació bilateral i l'obligació moral i física de restituir les pertinences legals sostretes: la integritat estatutària del 2006, els drets econòmics arravatats i la inviolabilitat lingüística com a nació. Si rectificar és de savis, qui deixarà més en evidència la seva ignorància, Espanya o Catalunya? La flama de l'autogovern no s'apagarà mai. A menys compliment estatal més perseverança reivindicativa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 1/11/2017