Catalunya, microcosmos polític

La suma d'un aparent replegament sobiranista i d'una certa disminució repressiva verbal ha centrat l'atenció ciutadana en la diana del 21-D. És el centre nuclear dels partits polítics disposats a la conquesta del cosmos català.

Espanya i la majoria europea la bloquegen perquè no se'n pugui anar. Quins encants tenen els catalans per ser tan estimats? Un festeig estrany i poc elegant per honorar la llibertat. El tripartit dinàstic espanyol ha trobat la solució en l'empresonament  i el desmantellament de les institucions per la via 155. El club d'estats europeus aposten per la sordesa als regionalismes pròspers  crítics amb els drets ofegats. Els fronts clàssics catalans busquen socis a la desesperada recuperant antics líders en les cunetes de vies mortes. El reclutament és ferotge. Es trenquen pactes municipals i carnets socialistes. Les crides a la veu única entre les bancades del mateix signe són frenètiques per falta de llistes unitàries. Dos galls en un galliner -Junts pel Sí i la CUP, tres en realitat- han fracassat amb una DUI inviable. No podia néixer un nou estat amb un veïnatge contraatacant. Quina fórmula màgica oferiran per separat de forma transversal i unitària alhora? El repte de la riuada sobiranista, ¿trobarà un espai justificable de la frenada per satisfer les aspiracions legítimes en un encaix constitucional immobilista? Treure presos polítics i abolir el 155 són fites inqüestionables. Catalunya necessita urgentment d’un programa creatiu,  reorientar-se com a nació per salvar la llengua a través de l'escola i un sanejament financer recaptatori menys agressiu. L'autonomia està agònica sense autogovern. En mans de C's, PSC i PPC seria l'entronització oficial de l'espanyolisme  155. Si la majoria de les urnes es decantés per l'amalgama heterogènia dels Comuns i Podem, tornarà  l'ambigüitat d’un referèndum, pedra de xoc mortal. Les promeses buides del PSOE de reforma constitucional no són creïbles després de la deriva al costat de Rajoy. Tres cruïlles  per a uns votants confusos, expectants i represaliats. No ha començat la campanya oficial i es parla d'apocalipsi  22-D. Això és crisi democràtica profunda o política de baixa qualitat? L’asfixia fiscal ens ha dut al carreró del bloqueig, desencadenant de la rebel·lió pels drets socials, al marge d’un secessionisme reprimit. Per què no  s’equilibren les balances productives sense alarmismes? Qui més aporta no pot quedar per sota del menys solidari. Catalunya, del tercer lloc com a aportador, passa a l'onzè com a receptor. Per què estranya la revolta després de 40 anys de solidaritat abusiva i de pèrdues? El  peix al  cove va ser la perfecta coartada  entre el catalanisme de dretes i el  patriotisme espanyol per silenciar l’espoli. Vivim una guerra de butxaques, no de simples ideologies que no omplen estómacs.  No es poden apagar més focs amb el combustible del 155, sense garanties electorals del 21-D, guanyi qui guanyi. El cosmos català ha entrat en la dinàmica europea i mundial gràcies a una sacsejada secessionista inimaginable, aparentment estèril avui per immadura, però, irreversible. El temps consolidarà la persistència de Catalunya sense renunciar les legítimes conviccions majoritàries de ser un Estat republicà, quan pertoqui.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/11/2017