Carta als polítics desafectats

Benvolguts polítics poc estimats. Aquesta és la traducció de la paraula “desafecció”, que intenteu suavitzar amb una pedagogia tova envers l’apropament de la ciutadania. Qui crea el distanciament? El fill que no troba el caliu familiar dels pares se sent estrany i la convivència li resulta artificial. Les turbulències de l’edat juvenil en poden ser els causants quan els progenitors es desfan per evitar les divergències, fredor i rebuig entre els membres. Però, quan el fenomen és invers, degut a la despreocupació, desencís o mal exemple de l’adult, a quin salvavides s’ha d’acollir per evitar el naufragi?

Albirem l’horitzó dels propers comicis electorals. El baròmetre polític de la confiança popular es mou a la baixa, no per culpa del fred. El governant català està mancat d’afecte i estimació, ¿com a persona, partit, estament o càrrec? El ciutadà té molta paciència durant una legislatura, però, té necessitat de passar comptes i avaluar les promeses de fa quatre anys i degustar els fruits del seu graner, si en troba. La mala memòria interessada i la falta de diàleg, senyors parlamentaris, és la major crisi política del país, sense oblidar les corrupteles internes. Sort que les urnes intenten posar les persones i els drets mutus al lloc just, perquè l’harmonia entre governants i poble no grinyoli tant. És la grandesa de la democràcia quan no és manipulada o segrestada pel poder. El que preocupa són els mecanismes correctes per exercir-la.

El país necessita d’una reforma electoral urgent perquè els representants estiguin a l’abast del ciutadà, coneguts i votats des de la proximitat amb llistes obertes. És la pedagogia més sana i directa. Aquest requisit de base, suposa una redistribució equitativa d’escons en funció dels habitants de cada circumscripció geogràfica o vegueria. Sembla ser que aquesta llei, prèvia a la normativa electoral, està a punt de fer aigües per discrepàncies partidistes. Què s’hi amaga en tants desacords? Reminiscències del passat per no perdre el concepte de província i el control de les diputacions? Inquietud per retornar a les primícies geogràfiques de Catalunya? En definitiva, ambigüitat com a excusa, desconfiança partidista i submissió o centralisme per donar llargues a la reforma governamental imminent. Una legislatura més d’immobilisme -que no perdonarà el populisme renaixent- poden ser mortals, amb un Estatut esquilat i unes transferències que arriben a comptagotes.

Quan la ciutadania mana de veritat i delega el seu poder a uns representants honestos i experts, la veu parlamentària és la seva expressió. No la del partit. El fracàs polític, la desafecció, comença quan el vot popular no és respectat al Parlament. Per conèixer-lo, cal escoltar i consultar amb referèndums, sense temença a les respostes majoritàries, de tots els signes i colors. Si la pedagogia que intenta fer l’entorn polític català és la del diàleg i apropament reals, recobrarà la fe en els seus fets. Per contra, el separatisme, l’enfrontament i més abstencionisme serà la llavor que collirà, si anteposa la sordesa al clam popular i el seu servei.


Ramon Mas Sanglas
24/12/2009