Independència a la força

El 13D serà recordat per alguns catalans com el dia democràtic de la sol•licitud de la sortida d’Espanya, per força major o desencaixament. Catalunya hi sobra, fa nosa o no la volen? Tampoc ho sabrem si els espanyols no es pronuncien. La història negra contra els catalans està farcida de llegendes i realitats. Els desequilibris econòmics entre autonomies és tan real com els desajustaments financers viscuts massa dècades, evidenciats en les balances fiscals, que molts titllen honestament d’espoliació fiscal. El desencís polític de l’Estatut i el vodevil del finançament han fet vessar la gota. Tanta pressió ha desencadenat la demanda de l’escissió territorial i la formació d’un nou país. Aquesta bandera, liderada per un moviment sobiranista mixt, ha somogut les consciències populars cap a la votació del “Decideix” el futur català. És la petita onada que creix, que puja i baixa segons la força i direcció del vent. Però, aquest entusiasme eufòric i vibrador d’un hipotètic Estat millor, ¿s’ha sospesat prou bé, enfront d’una Europa que no sabem si ens hi volen independents?

Ningú marxa de casa il•lusionat, quan s’hi està bé. Tota migració és imposada, per situacions límit, en busca d’un refugi acollidor. La qüestió es trobar-lo, i en bones condicions. Catalunya és, malgrat que menys, un gran motor industrial i econòmic d’Espanya, però aquesta, li proporciona gran part del combustible perquè funcioni. El mercat català no és autònom, ni en té prou amb l’exportació a l’estranger. Si perd la clientela espanyola, què en farà dels seus excedents de producció? Cal escoltar la resposta dels empresaris catalans i els seus treballadors abans de fer el darrer pas.

Em sembla necessari sondejar l’opinió pública, sense falses promeses ni volades de coloms, perquè els nacionalismes ben entesos siguin respectats amb modificacions legislatives. La Constitució no és intocable i cal adaptar-la al s.XXI quan la democràcia ho exigeix. Si l’independentisme d’un poble multisecular amb llengua i cultura pròpies és un pecat o extremisme als ulls del nacionalisme espanyol, ¿per què no busquem alternatives pràctiques i racionalitzem les estructures administratives de cada autonomia amb un nou model de concerts econòmics? Transferir totes les competències a les comunitats sol•licitants i simplificar la burocràcia centralista. No cal buscar raons històriques –que no fan cap falta- per autoadministrar les recaptacions autonòmiques pròpies i retornar a l’Estat central el cost dels seus serveis comuns. S’acabarien els recels entre territoris, creixeria l’estímul productiu regional i es volatitzarien els somnis d’independència. No cal parlar de mimetisme basc, ni de federalisme nacional. Simplement, respectar els pobles que demanin democràticament ser reconeguts catalans, andalusos, castellans o gallecs, amb plens drets i sense defugir de les seves obligacions contributives justes envers la capitalitat de l’Estat central. Seria l’exemple més viu i directe d’exercir el poder del poble de forma mancomunada i autonòmica alhora.

Ramon Mas Sanglas
9/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091209/53839852086.html