No juguem amb la llengua materna

Un dels llegats més sagrats d’un poble és la seva llengua materna vehicular. Forma part de l’estructura cerebral de l’individu i és la font creativa del propi pensament exterioritzat amb l’expressió verbal. Com a col•lectivitat, la llengua és el signe identitari més emblemàtic d’un país, que es perpetua amb la història escrita a través dels segles. Aquest distintiu sagrat de l’ésser racional mereix un respecte súmmum perquè és la garantia de la seva pervivència i evolució. Per destruir un poble no calen armes, mateu la seva llengua.

És preocupant el tracte frívol i voluble a què sotmetem la riquesa del saber, com si fos una joguina o un caprici a la carta. M’ha sobtat la notícia de l’enunciat “Els pares gallecs decidiran la llengua vehicular a les escoles”. D’entrada ens podríem felicitar pel to democràtic de la decisió en una comunitat bilingüe. Escola, pares i polítics seran els tres ingredients que han de configurar el decret en què s’impartiran les classes en els centres educatius gallecs. La dispersió de criteris serà més que evident i per tant la imposició afectarà al grup minoritari, malgrat les opcions plurals. Cada escola podrà definir unes matèries curriculars específiques, sigui en gallec o castellà, però dintre un marc autonòmic comú. Aquesta lliure elecció deixarà per inviable la immersió lingüística actual de la llengua vernacle, el galego, obligatòria en tots els centres. Els resultats de la tècnica, altament positiva a Catalunya després de trenta anys d’experiència, ha merescut el reconeixement per part de la UNESCO. Per què Galícia renuncia la metodologia o anteposa el dubte de l’eficàcia? No s’estima el país i la seva llengua? La resposta és política, únicament. El poble i la cultura és víctima del color polític de torn, que no veu amb bons ulls l’expansió lingüística regional per damunt del nacionalisme central. Idèntic fenomen s’està produint al País Basc, on desplacen l’èuscar de les ikastoles en benefici del castellà, des que el PNB va perdre el poder parlamentari. Podríem dir el mateix del valencià, amb forts opositors i el mallorquí. Al Principat, el català s’està mantenint ferm contra les tempestes dels conservadors i les sentències adverses del TC recorregudes. Sabem que les llengües minoritàries estan en perill d’extinció si l’escola no les mima i les ensenya formalment. No s’expansionen soles sense recursos humans i materials. Són víctimes del propi consum a la baixa. Una llengua ha de ser rendible per dedicar-li temps i inversió? Els bilingüistes hem de renunciar a la nostra estructura genètica de la parla per imposició política centralista o per què és menys comercial? La riquesa políglota ningú la discuteix, ans el contrari, tots l’envegem. Per què privar als fills en edat escolar de l’enriquiment d’una segona llengua quan hi conviuen permanentment? Si visquéssim a Londres ens negaríem aprendre anglès? La ductilitat mental infantil és molt superior als esquemes rígids de l’adult. Mentre les dues llengües cooficials de l’estat s’assoleixin sobren tots els entrebancs a la llengua materna i autonòmica de residència. Un país civilitzat no pot admetre ni permetre que la política trepitgi els drets culturals innats i seculars dels ciutadans.

Ramon Mas Sanglas
31/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100104/comentarios_53861378631-1.html