Cara i creu de la independència

Els sentiments voldrien fer remoure fronteres, però, únicament les idees, i consensuades, aconsegueixen modificar estructures polítiques. El blindatge legislatiu espanyol impossibilita qualsevol intent d’independència tolerant i lliure. Els juristes i polítics ens van emmarcar en una Carta Magna restrictiva i sense marge de maniobra. El repte d’obrir nous viaranys constitucionals és llarg, feixuc i pràcticament inviable perquè va a contracor dels partits centralistes majoritaris del país, el PP i el PSOE. Aquest mur infranquejable només té dues sortides de gran calatge: un Estat federalista amb concert econòmic propi, o la via popular de l’Estat independent. On està la llavor del canvi? En un hemicicle nacional progressista sortit d’unes llistes electorals obertes. Mentre els partits siguin els amos del país, la democràcia restarà segrestada. Amb el vot en blanc massiu podrem demostrar el rebuig a l’hermetisme estàtic actual, no amb l’abstencionisme.

El procés següent seria la reforma constitucional amb aquests representants ideològicament renovats. Sabem, sobradament, que amb la violència minoritària i accions incíviques no anem enlloc. Només amb la cordura del diàleg i el respecte a la veu popular, podrem fer els passos definitius cap a l’autogovern en diferents graus. Les dues opcions apuntades són molt diferents i amb conseqüències poc conegudes. El desplegament dels drets competencials, contrasta amb la il•lusió i el tremendisme, alhora, de viure en un nou país de l’Europa globalitzadora. Somnis del passat amb grans incògnites de futur. Ens avala la història recent del poble serbi, eslovè, txec, irlandès,...en situacions anteriors diverses i adverses, que la Unió Europea s’ha fet seva. Catalunya té parangó amb aquests models? Tenim trets semblants, no idèntics. Els motius que ens impulsen sortir d’Espanya, no són bèl•lics, sinó de limitació estatutària i d’ofec financer autonòmic. Suficientment greus i justificables per segregar-nos en nació pròpia? Si el catalanisme democràtic ho decideix, vol dir que l’alternativa d’un concert econòmic amb plenitud competencial, com a alternativa de l’independentisme, resulta poc convincent, inútil o insuficient i que l’Estatut íntegre no té cabuda en la Constitució espanyola.

La confrontació popular del 13D ha estat un toc d’atenció als nacionalismes, que tindrà noves edicions i fronteres l’any que ve. De moment s’han començat a recollir els primers fruits consultius a través d’una Coordinadora amateur, amb una acceptable participació de mitjana (27,5%) en 167 municipis, a causa dels recursos precaris d’informació, però, amb una majoria aclaparadora del Sí (95%). L’eficàcia del voluntariat popular -ben dirigit- ha quedat demostrada. A la falta d’oficialitat política de la consulta i del recolzament directe dels partits, s’hi han d’afegir dues novetats de reglament: el dret a vot dels menors des de 16 anys i dels immigrants, no legitimats a fer-ho en les votacions institucionals.

Les conclusions més realistes, per damunt dels idealismes patriòtics, ens porten a reconèixer ,el poder de la sobirania popular, però, a través del Parlament català. Aquesta implicació exigeix omplir els escons de diputats independentistes o vetlladors convençuts dels drets dels ciutadans, siguin del partit que vulguin. La selecció dels candidats adients mitjançant les urnes només es farà bé amb el model de llistes nominals, que no contempla la legislació electoral actual. Necessitem conèixer el tarannà de cada persona, que ens amaga les llistes tancades. Per què tanta reticència política en reformar la llei? La intenció renovadora de fa dos mesos ha perdut embranzida i l’excusa del temps deixarà en via morta el nou sistema per a la tardor electoral del 2010. Perdrem quatre anys més de democràcia viva? ¿Farà falta una sentència demolidora del Tribunal Constitucional contra l’Estatut per accelerar la pressió unificada de la classe política catalana? Amb aquests requisits parlamentaris la Cambra podria fer oficialment un referèndum general vinculant a l’autodeterminació, malgrat la Constitució hi jugui en contra. El dret dels pobles a decidir està emparat en Pactes internacionals anteriors i vigents.


Ramon Mas Sanglas
14/12/2009