Temo patir per morir, no la mort

Sobretot, no em deixeu patir. És la súplica del pacient agònic, i és el millor consol dels familiars veure’l complagut. La medicina contra el dolor ha fet passos de gegant que suavitzen el trànsit de la vida a la mort de manera més dolça, malgrat que indesitjable.
La vida humana i animal tenen en comú la sensibilitat al sofriment. El grau de racionalitat no ens distingeix aquí. Qui vulgui qüestionar-ho només hauria de posar-se en la seva pell abans de justificar la tortura animal, sigui per tradició, cultura històrica o font d’inspiració poètica i pictòrica. L’art de la tauromàquia i tota la seva litúrgia i bellesa radica en la bravura natural del toro, i no en la progressiva extenuació de forces pels càstigs implacables de llances i dards fins la mort més ignominiosa, lenta i cruel, davant un públic assedegat de sang. Han pagat per reviure una tarda multicolor i d’emocions fortes. El negoci taurí de la festa sanguinària, no pot ser més rodó, amb tortura i sacrifici cruent inclosos. És una festa?

La barbàrie dels gladiadors romans feia lluitar cos a cos, però, entre iguals, les mateixes armes i oportunitats. La imposició del cristianisme va abolir l’espectacle mortal per respecte a la vida. Al s.XXI , si els valors anteriors de creença, civisme i respecte a la vida no són prou vàlids, per què ens queixem de la necessitat imperiosa de prohibir la curses de braus per llei? El seny ens diu que la cadena alimentària carnívora demana el sacrifici animal, però, no la tortura com a plaer. També els animals tenen dret a morir dignament, sense patiments innecessaris i el maltractament evitable. Tots, no solament els de companyia. A qui li agrada patir? Si el toro pogués parlar, pobres de...
El recurs fàcil de recórrer als costums, les llegendes del passat i a la cultura ancestral dels pobles sobre la lídia, és pura demagògia actual que no justifica la crueltat. Per què no es poden exhibir toros sense sacrificar-los? Si és una festa, com fan altres nacions, es torna l’animal al seu estat natural novament. Aquí, llastimosament, és l’instint ibèric de domini i poder qui s’imposa sobre la bravura castigada de la víctima, però molt superior. Covardia o glòria?

Vivim en una societat empobrida de valors humanitaris. Pedagògicament, volem desterrar l’agressió i tota violència de l’entorn juvenil en els mitjans televisius, camps d’esport, videojocs, pel•lícules. Si fomentem una matança animal festiva, pública i sanguinària amb tots els honors i premis, ¿quin model de convivència pacífica estem inculcant a les generacions joves?
El Parlament de Catalunya ha donat el primer pas que aplaudeixen tots els braus espanyols, encara que no els seus propietaris. Avui, amb el dit enlaire (vot) dels diputats amants de la vida animal han perdonat algunes tortures, simbòlicament. Finalment ha arribat l’evolució a l’hemicicle, a semblança del circ romà, on l’emperador salvava la vida humana a qui era del seu grat. Esperem que l’exemple tingui imitadors en altres autonomies, perquè la vida animal, amb drets, no entén de política, afortunadament.


Ramon Mas Sanglas
18/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091228/53857339460.html