L’escola ha perdut els papers?

Volem una escola viva i operativa, no revolucionada, desorientada, insegura i sense full de ruta conegut. El nou calendari escolar mig desvelat ens depara sorpreses que aixequen polseguera i la inquietud dels docents. És la nova tècnica del globus sonda del conseller? Les incògnites dels tres sets (de setembre, gener i juliol), vacances de febrer o març, jornada intensiva o no, són malabarismes o jocs d’endevinalla? Fa anys que l’ensenyament del país balla sobre la corda fluixa i és hora de posar-nos a treballar tots plegats per canviar els resultats acadèmics amb més exigències compartides. Si tenim una LEC a gust o a desgrat, però que cal desplegar, fem-ho de forma consensuada, sense partidismes ni amagatalls. Encomanem a la societat civil aquesta tasca. Ara els docents –artífex directes de la matèria primera-, pedagogs, sociòlegs, psicòlegs, economistes,...hi tenen més a dir, abans que els juristes i polítics. Ja tenim prou pedaços en un sistema que rutlla a batzegades i perillen més descosits. Per inèrcia no farem remuntades, ni cap cim. És hora d’aixecar l’empresa educativa amb l’esforç mancomunat dels professors, pares i alumnes sense els continus retrets de la feina aliena mal feta. La construcció d’un edifici exigeix l’ànima il•lusionada de l’inversor o propietari, els tècnics, el constructor, els paletes i els manobres. Tots són imprescindibles, sense escaqueig ni solapament.

L’escola té una tasca primordial: impartir uns coneixements curriculars sobre la base humana de l’educació social. Tots els afegitons que cada dia li cauen al damunt desvirtuen la seva funció. Pot contribuir en paral•lel amb les obligacions familiars, però no, substituir-les. És el gran error del nucli familiar d’avui, immers en una societat competitiva estressada, que relega a l’escola deures paterns, com la informació sexual, la revisió sanitària, el tabaquisme, el comportament cívic, la normativa viària i un llarg etcètera. Els docents no són les minyones, cangurs o mainaderes dels fills, ni els centres educatius un local de lloguer per passar-hi la jornada sencera. Aquesta crisi educacional en la que estem instal•lats, amb uns progressos acadèmics llastimosos, ens ha trastocat l’ordre dels factors amb la permissivitat tova com a ingredient comú, fins a la pèrdua de l’autoritat ben entesa. Hem d’actualitzar mètodes i calendaris, sense oblidar les excel•lències del passat, ni confondre el fi amb els mitjans. Entren a l’aula els portàtils i els canons o projectors, que no tenen perquè enterrar el guix i la pissarra. El llibre digital i virtual faran més entenedora l’explicació amb la imatge i el so, però no podran suplir el resum i la memorització del concepte que expressa el text escrit permanent. No assumir aquestes realitats és perdre els papers o tenir-los molls.

Les institucions s’esforcen, a la seva manera, per renovar l’entorn educatiu amb més mitjans i personal, però, queden curtes. Les estadístiques nacionals mostren un alt índex d’idoneïtat d’alumnes que no estan al curs que els correspon. Què falla? Hàbits d’estudi i l’aprenentatge propi de cada edat, valors inherents al saber. La saviesa no s’adquireix sense esforç o per contagi, ni en la millor escola. Comparant un cotxe amb l’estudiant, té el motor de la família. Les rodes les posa l’escola i el professorat. Però, sense el combustible dels recursos, la constància i la coordinació no s’activen els dos anteriors. Això és recuperar el lloc i les funcions pròpies per fer un bon rodatge. Traduït al llenguatge de la praxis, es tracta de compatibilitzar els horaris laborals familiars amb els escolars, en la mesura del possible. La pedra angular de la flexibilitat demana un gran pacte sociolaboral amb l’escola per fer més assequibles la conciliació de les vacances anuals i els horaris de treball. El transvasament de funcions de la família a l’escola és la inoperància de totes dues. Només la complementarietat recíproca és beneficiosa i necessària per sortir de l’estancament que viu l’ensenyament.


Ramon Mas Sanglas
1/12/2009