Separats, però no escindits

No fa dos anys que va començar l’espectacle de les balances fiscals autonòmiques. La seva publicació va semblar el punt definitiu de la concòrdia i el punt referencial unificador per establir els paràmetres comuns del finançament arreu d’Espanya. El vodevil finalment ha abaixat el teló amb algunes reticències de la comunitat de Madrid per part del PP. La resta, que encara no havia tastat i signat la seva parcel•la del pastís, amb aires de descontentament i mirant de reüll Catalunya, ha agafat el seu tros.

El baròmetre de les relacions convulses entre espanyols i catalans no és cap invent, com diu un editorial. La desafecció mútua té un nom: desconfiança econòmica. Tots els matisos ideològics dels -ismes o -istes son seqüeles del malestar inversor i recaptatori recíproc, causa dels desequilibris interterritorials a l’hora de pagar i rebre de l’Estat central. Les suspicàcies més subtils i refinades estan inventades per equilibrar les balances tècnicament, però, els diners compren i venen sentiments patriòtics i interessos polítics. Per mostra, el plet de l’Estatut català pendent de sentència, amb totes les contradiccions imaginables. Per a la majoria d’espanyols ara és constitucional, però, cal retallar-lo. Per estètica? No, conté un excés de prerrogatives. No obstant, són vàlides per a la carta magna andalusa i la Comunitat Valenciana plagiades de la catalana? Quines reaccions se’n derivaran del veredicte del Tribunal Constitucional? Encara no hi ha prou llenya al foc? Esperem que els independentistes no tinguin tota la raó i una sentència ponderada i raonable no provoqui més nerviosisme a la classe política i popular. Aleshores sí, que els referèndums pujarien de to i oficialitat.

Als darrers dies s’hi ha afegit la cirereta del debat parlamentari sobre la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Per rematar l’embolic s’ha barrejat llengua i desafecció envers Espanya per la seva festa nacional. De tants còctels en surt el separatisme i divisió del país que aprova un 40% dels catalans enfront del 80% dels espanyols que s’oposa a l’escissió, perquè Catalunya no és cap nació. Tal i com som, ens hi volen i fem nosa alhora. Realment sabem què volem uns i altres? Tant els governants com els ciutadans vivim en un etapa de confrontació permanent. Tot comportament és qüestionable sempre que fereix o contrasta ideologies i ensuma economia i diner.

La premsa i els mitjans nacionals parlen molt poc o gens dels problemes econòmics del país basc i del poble navarrès, llevat d’exigir algunes transferències pendents. He arribat a la conclusió que ells tenen la clau de la concòrdia d’Espanya: el concert econòmic per a cada autonomia. Fora litigis comparatius amb una hisenda recaptatòria pròpia, transferències totals pagant a l’Estat central els serveis comuns de la nació, que podrien reduir-se substancialment, llevat de defensa, representació exterior, manteniment de la capitalitat. Tant parlar de l’Espanya federada i del model alemany, ¿no és hora de replantejar la Constitució amb una visió distinta, descentralitzada i plurinacional? Amb tantes raons que fan difícil la convivència pacífica és obligat buscar alternatives abans d’un divorci virulent. Els conflictes econòmics comuns troben solució en la divisió de béns perquè cadascú es responsabilitzi i s’autoadministri la seva productivitat. Les pandèmies o virus de la discriminació, nacionalismes, insolidaritat, fòbies, canviarien de color molt ràpidament, sense marcar fronteres. L’única exigència compartida ha de ser la democràcia a l’hora de prendre les decisions comunes.


Ramon Mas Sanglas
22/12/2009