Dialèctica política de sords

Vendre fum no aporta vots. El poble està tip de xarlatans barats. Les promeses sense fets crea més desafecció política. Podrien ser eslògans de qualsevol campanya electoral ara que proliferen els profetes messiànics cada cap de setmana. Les sorpreses i els ridículs seran un espectacle constant. Tan aviat veurem nous missatgers amb un superego desorbitat, disposats a fer rajar vots de l’aixeta de la seva fama personal, com l’ensorrament d’alguna piràmide que semblava tocar la glòria del poder. Em refereixo, evidentment, a un Laporta enlairat, antítesis d’un Carretero dissident. Per motius diferents, fan declaracions desconcertants que allunyen els electors de les urnes, quan encara creuen en la democràcia, o la seva credibilitat està en una situació de crisi aguda.
Aprendre a ser polític – Ningú neix savi i ensenyat. Si s’aprèn a llegir llegint i a pintar, pintant, a ser bon polític s’hi arriba escoltant i escalant. Voler entrar en política per ser president d’entrada, sense haver presentat unes propostes de programa ni copsat el grau d’afecció popular com a governant, és una aspiració superba. La catalanitat d’un club esportiu és distint de les ideologies polítiques, diverses i respectables. No és extrapolable. L’eufòria d’un entorn no ha de ser el mateix a tot arreu, i menys, quan aquest populisme reverteix en uns sentiments de patriotisme com l’autodeterminació. Per aterrar en política s’ha de tocar de peus a terra sense enlairaments prematurs, com un principiant de banca no pot ser president de l’entitat sense ser un expert en filigranes inversores, que aprendrà en el seu trajecte progressiu. La política no és gestió com el futbol. Cal projecte convincent, més que discurs, i ara més que mai, per sortir del caos laboral i econòmic. La societat busca models d’esforç personal, com en Guardiola, i no estils grandiloqüents americans, que condueixen al ridícul tot sovint. La il•lusió del bon patriota no neix del polític il•lusionista, víctima de la faràndula de l’aparell de partit, sinó de la persona compromesa que viu amb el poble i fa complir les lleis que aprova. Només convenç qui camina al costat, no qui vola.
Ambigüitat- Aquesta paraula defineix la verborrea política generalitzada. Ningú vol entrar en la complexitat del dia a dia d’una nació. Molts desitjos, aspiracions idíl•liques i sondejos informals sobre la independència. Però, i l’endemà? No he sentit cap proposta política seriosa sobre la sanitat, comerç, educació o economia d’una Catalunya suposadament lliure. Busquen el vot del ciutadà aventurer? És positiu deslliurar-nos d’aquest tabú de nació, però és un dret conèixer xifres per trepitjar realitats. Sense una agenda política concreta estem caminant cap a destins més divergents i amb més desafecció. És quimèric sentir parlar de geometria variable i de pactes postelectorals que sonen a revenja i repartiment d’una loteria. El ciutadà no li importa gens ni mica el continuisme personal de cada aspirant. L’interessen les persones més idònies per conduir el país. Si CiU promet buscar els millors cervells polítics, aliens a la seva ideologia, seria una alternativa tolerable de segona categoria –no la més democràtica ni lloable- , a les llistes obertes que tant temen aprovar. La lluita partidista engendra acarnissament i divisió interna com ha constatat Reagrupament a l’hora de fer llistes. Encomaneu aquesta tasca a les urnes amb el vot obert. L’elector ja confeccionarà la llista definitiva dels candidats que mereixen ocupar cada escó i designarà el partit més meritori per formar govern. Mentre el concepte de vèncer a l’adversari s’imposi al de servir, no existirà la il•lusió per anar a votar, ni el sentit democràtic de governar. Només el diàleg allunya la sordesa política que ens fa més distants.
Ramon Mas Sanglas - 1/2/2010