Jubilació i mercat de treball

El cicle biològic humà s’allarga. Retrocedint dues generacions i més, l’activitat laboral ocupava mitja vida almenys, després d’un període escolar força curt o quasi nul. La vellesa avançada era un privilegi de pocs. Ara, la longevitat ha canviat els paràmetres vitals. Gairebé un terç de la vida es dedica a la formació personal, el segon a la productivitat i el tercer al gaudi d’una jubilació -jubilare, alegria de la vida -. Ser jubilat ja no és sinònim de treballador arraconat i exhaurit. Quin sentit té reduir per llei uns bons moment i anys de complaença senil, sense cap necessitat social ni econòmica? La vida no és solament treball i producció.
Analitzem l’espantall de la disminució de recursos sense amagar-nos de la piràmide poblacional d’envelliment. El fantasma existiria si el desequilibri entre la massa treballadora necessària del país i la població passiva jubilada fos permanent. Però, si a més població tenim més producció la constant consolida l’estabilitat. Sobra mà d’obra. La transitorietat de la crisi i la solidesa dels recursos de les pensions a molts anys vista, no fan témer presagis d’insostenibilitat del sistema. Els dos grans adversaris del fons de jubilació i la seva garantia serien: una taxa d’atur alta estable i la borsa de frau d’una economia soterrada descontrolada o creixent. Els pensionistes depenen de la població activa cotitzant, sigui del país o immigrant. La longevitat no és un factor de risc d’estabilitat si la balança dels ingressos i les despeses és constant o positiva. Per justícia i dret de realització personal s’ha de traspassar el mercat laboral a les generacions joves preparades durant més temps. És el seu cicle biològic productiu. No els el podem arravatar, distorsionar, ni malmetre. A l’adult realitzat li pertoca rebre el fruit del seu estalvi i viure dignament, recuperant la seva capitalització.
Durant l’impàs de la crisi econòmica actual no és rellevant ni crucial el canvi dels càlculs i l’edat actual de jubilació. Aquesta efervescència és un foc d’encenalls o globus sonda passatger. No és cap solució a la crisi laboral. Les mesures correctores rauen en la reforma fiscal controlant les evasions de capital i d’impostos, el treball submergit, les prejubilacions prematures a compte estatal, la reducció de despesa pública desmesurada i de càrrecs administratius sobrers. La reforma laboral pot ser un mitjà controlador en la relació empresari i treballador per optimitzar la productivitat, però no, un recurs prioritari per crear riquesa pública a costa de l’assalariat.
Espanya té els deures fets quant a l’edat actual de jubilació i la guardiola que la recolza, comparant amb la resta d’Europa. Tot i respectant la flexibilitat i el desig individual d’arribar als 67 anys o més en actiu, és un contrasentit imposar la data. Cadascú sap el seu estat de salut, la duresa de la seva feina i el seu estatus econòmic. El mercat de treball i la demografia són perfectament compatibles, i encara més, afavorint les polítiques familiars. Amb més llars d’infants les dones podrien ampliar el seu marc laboral sense discriminació, donar i rebre més cobertura social, sense oblidar que la població immigratòria serà cada vegada més imprescindible en el món occidental per falta de natalitat autòctona.
Sembla ser que el terratrèmol aparent de la jubilació és periòdic. Quan toca revisar el pacte de Toledo es repeteix la sacsejada política moguda per interessos privats de la banca i els fons de privatització. Una alarma social més, a costa de la classe treballadora i aprofitant la conjuntura del dèficit econòmic global. La quantificació de la població envellida és l’estratègia per a una recaptació inoportuna, innecessària i sobre dimensionada. És una comparativa incoherent i un apedaçament inútil, sota l’ombra del neoliberalisme bancari mitjançant la classe política legisladora, el partidisme sotmès i dependent del capital del país.
Ramon Mas Sanglas – 27/2/2010