Sense immersió lingüística perilla el bilingüisme

Han començat les prescripcions escolars i reneix l’etern dilema de la llengua vehicular, ¿en català o en castellà també? Una irracionalitat de principis. La discussió que alimenta les denúncies dels detractors contra la immersió en català només té una arrel: la fòbia a una llengua que no volen aprendre, però, hi han de conviure. Per definició etimològica, immersió és l’acte de submergir-se o capbussar-se en un líquid i quedar-se xop. Per aplicació al llenguatge, és l'exposició intensiva a una segona llengua, vivint en una comunitat que la parli de forma habitual, per tal d'aprendre-la més ràpidament, diu el diccionari. Sense llançar-se a la piscina o al mar –des de la platja- no s’aprèn a nedar. Si vull estudiar anglès i resideixo en una família o comunitat espanyola del Regne Unit més difícilment m’impregnaré de la nova llengua. ¿Per què oposar-se aprendre –i gratuïtament- la llengua autòctona del lloc on vius i treballes permanentment? Només per integració social i laboral ja esdevé una obligació, sense perdre cap llibertat. No cal apel•lar l’enriquiment cultural. Si la nova llengua és causa d’al•lèrgia o depressió potser no és aconsellable quedar-se al país.
Amb aquestes premisses i sobre la base internacional que les llengües minoritàries han de ser més protegides, cal vetllar les grans ciutats del Principat on el català pateix risc de davallada i empobriment d’ús. L’entorn poblacional, majoritàriament immigrant, fa del castellà la llengua habitual per inèrcia. Per lògica i comoditat, a casa dels castellanoparlants es fomenta la mateixa llengua amb els mitjans externs que hi arriben: lectura, televisió, familiars. Per tant, la sentència del Tribunal Constitucional sobre la paritat de les dues llengües cooficials a l’escola, no té cap sentit ser exigida a favor del castellà, quan els denunciants són d’aquesta parla. Haurien d’estar agraïts de la imposició catalana i les facilitats. Tindria sentit, el cas contrari: la denúncia dels catalans per manca d’hores de castellà a l’escola. No existeixen queixes perquè l’equilibri compensatori de les dues llengües es dóna -i en escreix- al carrer i als medis públics de comunicació. Queda demostrat al final dels estudis obligatoris. Compartir la duplicitat vehicular alhora -en funció de la demanda- seria impossible sense segregar grups.
Un tercer argument que reforça l’ús vehicular del català a l’aula és la seva dificultat respecte del castellà. Els autòctons reconeixen que el parlen força bé, però, l’escriuen malament. Un 92% dels habitants del territori l’entenen, el 67% el parlen i només un 53% l’escriuen correctament. És tasca de l’escola ampliar aquest ventall d’insuficiència ortogràfica. Raó de pes per dedicar-hi més hores, i més, quan és la segona llengua d’aprenentatge. Si la immensa majoria el comprèn, ¿per què canviar d’idioma amb l’interlocutor castellà o immigrant? Seguir dialogant educadament en català, quan porta un temps aquí, és un reforç a la immersió de l’adult a peu de carrer i no una descortesia.
Qui acusa els catalans de parlar malament el castellà es pot dir d’algunes zones rurals, generalment, on la presència castellana és quasi nul•la. Res a veure amb el so vocàlic o cadència pròpia de cada parlant que delata la seva procedència. Entre els espanyols distingim qui és aragonès, gallec, madrileny, extremeny o basc. El fenomen demostra que la immersió és una excel•lent eina idiomàtica -marca accent peculiar- , en especial, durant els primers anys d’estudi. El plurilingüisme té la millor escola vivint una temporada a l’estranger o regió amb llengua pròpia.
Compartir el bilingüisme al 50% de les matèries escolars, alternativament, tindria un sentit relatiu en pobles de soca-rel catalana. No en àrees metropolitanes. Seria una regressió. Qui s’obstina en tergiversar les realitats sociològiques va de mala fe o intenta polititzar un tema que no és cap problema. Que els adults posin traves lingüístiques a uns infants és tallar les ales culturals a les properes generacions del país. Si la dificultat idiomàtica radica en els pares no vol dir que la tinguin els fills i joves, que s’adapten més ràpidament als entorns plurals i diferents.
Ramon Mas Sanglas – 19/2/2011