Les modes tornen, també a ensenyament

El sentit pejoratiu de l’expressió indica una etapa efímera. En sentit històric, és el retorn d’un periple d’èxits i bons records, que caldria recuperar. Parlant d’escola, els més crítics i enyoradissos, evoquen èpoques que mai haurien d’haver desaparegut. S’han de modernitzar els estils pedagògics i adaptar-se als nous temps, opinen els més tolerants. Uns i altres recriminen i no neguen les conseqüències i els desencerts escolars davant d’un 36% de fracàs escolar a casa nostra. Els mètodes titllats de retrògrads, del segle passat, centraven l’aprenentatge en el voluntarisme de la persona –esforç, memòria, comprensió- , més que en les formes externes dels recursos. La tecnologia, per ella mateixa, no aporta interiorització dels continguts sense l’assimilació constant de l’estudiant. Tornem al classicisme del concepte pur i dur? No confonguem formes o metodologia amb continguts.
Atès que Europa està revisant i aplicant nous criteris en valors econòmics i de conducta, sembla que Espanya vagi a remolc. Recordem els bons resultats dels mètodes d’abans, també discutibles. Algun pas en fals haurem fet, doncs. És el missatge de la consellera Rigau en sentit constructiu. Tornar a replegar corda, pares i mestres. Respecte mutu, sempre, col•leguisme, no. Tant a casa com a l’escola, el dret i l’obligació de l’exigència s’ha de compartir amb l’esforç individual. El nivell cultural no ve sol. Si ens mirem honradament per dins, ¿ens reconeixem i som com voldríem? Compatibilitzar la llibertat occidental de l’oci descontrolat amb l’eficiència del món oriental, impossible o molt difícil. Les setmanes tenen els mateixos dies per a tots, però, no les hores treballades. Dos models diferents, també discutibles: el benestar social (segons el mirall europeu) i la cultura del treball sistemàtic (del món xinès, per exemple). Dos camins que el 30% del jovent a l’atur té per resoldre, i més difícil encara, sense una professionalització qualificada.
El departament d’Ensenyament ha dictaminat un stop en el camí de la LEC per avaluar estratègies digitals implantades fa poc. La crisi pot servir l’excusa relativa. Els resultats i la improvisació són les raons. El canvi polític del govern podria induir a pensar en una ideologia centredreta clàssica, més reaccionària a les innovacions pedagògiques. Els ingredients de la prudència i de l’estalvi obliguen el retrobament amb l’essència de l’aprenentatge per abastar els resultats de la mitjana europea. No tot és bo ni dolent. El sistema no fa la persona, si l’estudiant i el seu entorn no aporten valors de conducta per fer-lo rendir.
La frenada de la consellera en pressupostos, ordinadors i plantilles, ¿s’ha d’interpretar com un pas enrere o rectificació de l’autonomia de centres? Una esmena de certs projectes, sens dubte. Paralització ¿només parcial i temporal de l’1x1? Un equilibri entre l’era digital –poc contrastada en centres pilot- i el llibre de text clàssic, serà la primera mesura per al curs vinent. La prioritat i la selecció d’àrees importants donarà un nou viratge per evitar atencions disperses. Si aconseguim que la lectura comprensiva, tant a primària com a secundària, sigui el principal motor, minvarà l’apatia i desmotivació per falta de comprensió. Els bons hàbits de base es transformen en conductes de treball i rendiment més tard. Però, el nivell d’exigència a les aules s’ha d’acompanyar amb mesures laborals d’estímul de l’adult per no defraudar les noves generacions. Això no és un desig ni cap moda passatgera, sinó una necessitat vital de futur.
Ramon Mas Sanglas – 28/02/2011