Volem combatre el 36% del fracàs escolar català i estem reduint el 20-30% dels recursos bàsics a les escoles públiques. A mig curs algunes encara lluiten per poder connectar els seus ordinadors a la xarxa adequadament. Més de mil aules prefabricades (barracons) fan front a les seves limitacions esperant el compliment de promeses de nous centres, fa anys. Quina lògica d’austeritat fa servir el Departament i el govern? Mentre el servei d’ensenyament de Catalunya, -sigui públic o concertat- no estigui homologat en salaris i horaris i tot l’alumnat no rebi un aprenentatge gratuït de qualitat, les tisorades del sector són inadmissibles. És l’única manera de garantir la llibertat dels pares de triar escola sense zonificacions imposades. ¿Per què un paquistaní o xinès del Raval no pot anar als jesuïtes de Casp o a la concertada de la ronda Sant Pau? Qui imposa els guetos territorials? Si un polític porta els seus fills a la privada és criticat per no valorar l’escola pública. Si va a la pública –gratuïta- és increpat dient que podria deixar la seva plaça als més necessitats i pagar-se l’educació dels fills. Prou incongruències polítiques i retallades injustificables. Són més prescindibles centenars de càrrecs duplicats i sous públics superflus com xofers, assessors, guardaespatlles o cangur polítics, a excepció del President, si ho vol. ¿Tant insegura és Barcelona pels polítics per anar amb mitjans de transport propi o públic com la resta de mortals? El polític no és cap peça d’or o figura de museu per ser segrestat. Si calen més prioritats per retallar són revisables moltes nòmines actives i vitalícies de polítics autonòmics que cobren per damunt d’un ministre i el president de l’Estat. Els mandataris democràtics no tenen carta lliure en tot. Manen els contribuents que deleguen. La veus queixoses d’aquests en moments d’estretor no admeten subterfugis ni obscurantismes.Ramon Mas Sanglas – 17/02/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada