Necessitem alcaldes gestors, no polítics

Fa setmanes que veiem corredisses per formar les llistes municipals de cada partit polític. Amb primàries o a dit. Quelcom important hi donen si la concurrència és tan nombrosa. Ser alcalde d’un municipi és ostentar la màxima autoritat local. Històricament, -terme d’origen àrab- era el jutge de la localitat o magistrat municipal. El savi i mestre que vetllava pel compliment de les ordenances que regien el seu territori. D’ençà fins avui, la democràcia ha recobert i distribuït les responsabilitats col•laterals d’aquest càrrec emblemàtic amb altres figures complementàries que el desdibuixa. Era la persona de confiança del poble, -habitualment masculina, aleshores- , experimentada i coneixedora de tots els secrets i necessitats locals, sense recórrer al confessionari.
Els partits polítics del s.XIX van copar el sistema electoral de les alcaldies. El règim democràtic representatiu del Parlament, inicialment només a nivell nacional, va encomanar la mecànica dels partits als municipis. La tradició es va mantenir més temps en els petits nuclis. Però, la legislació electoral cada quatre anys, amb un règim de llistes tancades, va evaporar l’esperit de l’home bo i proper a la ciutadania, administrador dels seus béns i tributs. La política va mercantilitzar un servei casolà de proximitat. La compravenda partidista s’ha imposat arreu dels governs.
La ideologia que presideix cada partit pot enriquir el conjunt nacional per legislar les regles mestres del país des de perspectives diferents. A un nucli urbà petit no li és imprescindible. Cada població té la seva idiosincràsia singular. No cal una nomenclatura estàndard de consistoris. Segons els habitants, la professionalitat o dedicació a la funció municipal i la peculiaritat rural, comercial, industrial de cada municipi, l’estructura de l’equip governamental hauria de ser més flexible. Sobren esquemes prefabricats i càrrecs, marcats per les candidatures tancades de les candidatures. Un cap de llista –més o menys conegut- amb un seguici d’amics de la mateixa formació, no inspira confiança quan l’opció de vot és única. Tots o cap. L’exclusió d’altres candidats valuosos és injusta i poc democràtica.
Un bon alcalde o alcaldessa hauria de sortir d’una llista única del poble, oberta i aliena al món polític. Que s’hi pugui presentar tot ciutadà local disposat a donar els millors actius de la seva persona. Que expliqui públicament –com antuvi, a l’àgora grega- el seu programa. Qui inspiri virtuts de prudència, coneixença de l’entorn, servei i saviesa administrativa, guanyarà la confiança del votant. Diàleg viu i en directe. Res de farses mitingueres. “Pels seus fruits els coneixereu”, podria ser l’eslògan d’un excel•lent alcalde i gestor, persona de carrer i no de despatx i cartell.
L’Estat exigeix més austeritat a les autonomies i als governs locals. Les eleccions municipals és el moment perfecte per fer reajustaments de regidories, funcions i dedicació. Només caldrien les persones necessàries, no les imposades per normativa electoral. És una banalitat i malbaratament de recursos. Amb tota probabilitat i una vegada més, les retallades repercutiran en els contribuents soferts, que pagaran centenars de nòmines a regidors municipals sobrers durant quatre anys més.
Ramon Mas Sanglas – 23/02/2011