Rebre més endeutament no és cap premi

Per enèsima vegada Catalunya torna ser l’ull de l’huracà de la polèmica espanyola. Ara per reclamar transferències endarrerides per la llei de finançament i un nou endeutament per fer front les despeses autonòmiques bàsiques. Qui li agrada endeutar-se per gust? Les veus de protesta d’alguns mandataris contra els catalans són el clam de la ridiculesa del país. Cafè per a tots, una vegada més. Veurem curses a la Moncloa per aconseguir rècords de dèficits regionals? És ben palpable que els diners públics dels préstecs –més els interessos pertinents- no els han de retornar els polítics, sinó els contribuents. El hipotecats no poden dir i fer el mateix per pagar casa seva.
L’agreujant del cas català és que part d’aquest endeutament és per complir amb la quota de solidaritat autonòmica. Catalunya demana i paga recàrrecs per donar-los als altres, per altruisme pactat. ¿Tenim vocació de pidolaires i ploramiques? ¿Quina lògica té la rebel•lió política, com la Comunitat navarresa queixosa, si la seva aportació solidària és minsa? Les veus haurien de ser d’agraïment. La cantarella del motor català és una utopia més quan ha de manllevar la benzina.
La ciutadania i els mitjans aprofiten tantes desavinences per plantejar quin és el lloc real de Catalunya. Si els catalans fem nosa o no ens hi volen –per segons què- , que no ens posin impediments per sortir, si la majoria democràtica ho decidís. La racionalitat alemanya per compartir la riquesa entre els diferents nivells regionals està molt lluny del federalisme autonòmic espanyol. Aquí, les diferències històriques, lingüístiques i culturals ens fa recelosos mútuament i creen els fantasmes de les discriminacions. Però, tot té un límit. Si els germànics volen els comptes clars i han posat topall a l’aportació europea després de tants anys de generositat, les Comunitats autonòmiques més solidàries també necessiten dels seus propis recursos per sobreviure. És el que reclama el govern català a Madrid amb transparència. Si arriba la discussió parlamentària del concert econòmic autonòmic -promesa electoral de CiU- , no podran acusar-nos de cremar etapes o ser impulsius, després d’esgotar pacíficament totes les vies durant molts anys.
Ramon Mas Sanglas – 9/2/2011