Els fanatismes maten les llibertats

Les revoltes del món islàmic nord africà i del Pròxim Orient són el despertar d’un poble reprimit per les ideologies religioses imposades des dels orígens. La religió cristiana no és una excepció. Va patir un procés similar, virulent en l’edat mitjana, més tolerant després. La guerra entre la lletra i l’esperit forgen els pobles i les persones mitjançant les tradicions. La superació de la ignorància obre les ments obtuses. Si per a Marx, la religió era l’opi del poble, per al món islàmic la rebel•lió s’ha convertit en el pa que vol matar la fam. La política dictatorial és una religió més, que imposen els profetes del govern quan no són cridats des del poble. Ara la misèria i la immigració forçosa han transgredit la submissió. Fe en la democràcia per necessitat.
Atribuïm el fanatisme al món islàmic. No ens oblidem del cristià. El profeta Jesús va venir a perfeccionar l’Antic Testament. Va introduir la religió de l’estimació per damunt la literalitat de les impureses levítiques i bíbliques del seu temps. Les ablucions del cos no purifiquen l’esperit brut i malintencionat. Els primers segles de cristianisme van viure l’autèntic evangelisme de la germanor, sense ritualismes estigmatitzats pels protocols de les litúrgies i les formes. Les discussions teològiques de la patrística, primer, i la sofisticació de les noves teories sil•logístiques de l’Escolàstica, més tard, van volatitzar la puresa evangèlica dels creients. Quan els dogmatismes sobre els misteris divins i la infal•libilitat pontifícia va fer acte de presència, l’amenaça de l’infern etern va apoderar-se de les consciències tímides. Quan les desavinences dels predicadors protestants i anglicans van dividir el poder romà, el fanatisme religiós papal es va encuirassar amb la Inquisició més virulenta i cruel. Fe i ciència van ser víctimes del poder inquisitorial sense pietat. Fins el segle XX, ben avançat, no va sorgir la llum de la teologia liberal alemanya que tornava esponjar les ments compungides.
L’historial cronològic del món àrab segueix un camí paral•lel al cristià. Les revoltes, no obstant, són d’indole més material que ideològica. L’aparició del profeta Mahoma 600 anys després fa que la seva trajectòria porti un retard. Ell va tornar a beure de les fonts bíbliques de l’Antic Testament –també fons d’inspiració de l’entorn jueu- , marcat per la purificació del cos i els aliments. No ens estranyi les seves tradicions festives i tots els ritus oracionals diaris externs, emmarcats per les peregrinacions i cultes orientats a la Meca. Les grans obres d’arquitectura són testimonis petris de l’evolució de la fe dels pobles i la seva cultura religiosa.
La conquesta de fidels sempre ha estat un objectiu definit en totes les religions per captar adeptes. Amb intimidació o premis. La poligàmia pels rics musulmans, no és cap expressió de sexualitat exuberant, sinó un recurs per portar nous soldats a la causa divina de la guerra santa contra els enemics cristians.
Les revoltes politiques islàmiques del s. XXI és un obrir d’ulls que actualitza el seu modus vivendi sense defugir les formes externes marcades per l’Alcorà. És com el qüestionament de la infal•libilitat pontifícia catòlica que posa la fe de molts cristians en la corda fluixa sense renegar-ne. Els valors de sempre tremolen? No. És un signe d’evolucionisme, com totes les espècies. L’esperit humà creix i l’intel•lecte es perfecciona en llibertat. ¿Per què no han de canviar les formes politiques dictatorials i les creences en mites inexplicables? El predicadors i profetes d’antuvi s’han canviat per tereses de Calcuta o vicens Ferrers de carn i ossos. És hora que les consciències reprimides vegin la llum a través del prisma de la llibertat individual i no a cops de dogma o mitjançant les crides medievals a l’oració des del minaret.
Ramon Mas Sanglas -