Espanya, Euskadi i Catalunya

Unes eleccions basques anticipades donaran molt joc en plena crisi espanyola. Marcaran una cruïlla de futur. Es repeteix la jugada de Zapatero a escala autonòmica. Abatut per la recessió i assetjat per una Europa exigent va preferir que el poble marqués el camí de sortida. En un país de bipartidisme polític majoritari el votant no va tenir més alternativa que lliurar-se al partit conservador del qual ara reneguen. El govern socialista basc, secundat pels socis del PP, ha llançat diplomàticament la tovallola davant les imminents i dures retallades estatals que incomodaran un poble privilegiat amb el concert foral durant 35 anys. Les raons personals d’avançar els comicis són ben simples: que el ciutadà decideixi què fer amb les reformes implacables de Madrid. Acatar-les, essent més pobres i solidaris, o acomiadar-se d’Espanya. La patata calenta està en mans d’una societat basca amb cicatrius del passat, però, lliure de la pressió etarra. Tant la dreta nacionalista basca com les branques abertzales tindran l’oportunitat de ser decisius enfront dels dos clàssics espanyolistes que no saben què oferir ni prometre per conservar un patriotisme unitari. Si el concert econòmic se’ls ha quedat estret i es troben encotillats per créixer, hauran de trencar fronteres interiors i obrir-ne d’europees sense intermediaris.

Les dues locomotores industrials d’Espanya –Catalunya i País Basc- no poden ser responsables de la desfeta nacional espanyola i carregar-se la recuperació econòmica a les seves espatlles. Catalunya busca oxigen amb el pacte fiscal. Però, li tanquen l’aixeta. Euskadi, amb menys precarietat laboral (12% d’atur), ¿sacrificarà el nivell de benestar avantatjós per rescatar la resta d’autonomies en situació caòtica i un endeutament que fa basarda? L’ independentisme català no traurà ull de qualsevol escletxa que puguin obrir els seus simpatitzants bascos.

El govern espanyol ha llançat, finalment, un crit d’auxili a Europa. Tindrem un salvavides exterior -de lloguer i transitori- a preu d‘escàndol durant molts anys. A càrrec dels treballadors i pensionistes? Seria una eternitat. Per pagar-lo necessitem de l’autèntic rescat interior: la renaixença de la segona i definitiva transició. Cal refer allò que feren malament 35 anys enrere. S’ha acabat el cafè per a tots. Adéu a la pluralitat autonòmica insostenible, menys Catalunya i Euskadi, nacions de criança per la llengua, història i vocació. Navarra i Galícia, ¿entre quines aigües polítiques i econòmiques pensen nedar? S’han acabat els deliris de grandesa patriòtica, les monstruositats radials d’AVEs i aeroports en cada província, sense passatgers, avions i recursos propis d’autofinançament.

La nova fiscalitat d’un país passa ineludiblement per la reforma de l’entramat institucional artificial. Les èpoques de bonança van idear uns esquemes i costos sobrers en 17 parlaments, falsament anomenats “autònoms” –dependents de la solidaritat d’altres-  a costa dels drets més elementals en sanitat, educació i el tercer sector més desvalgut. Per desfer tanta parafernàlia inútil s’ha d’extirpar el mal de soca-rel retornant a l’economia sostenible i real de nació.

El polític pidolaire, a més d’endeutar-se a costa del contribuent, denota ser un governant incapacitat o poc coratjós. Pidola qui no pot menjar o pagar els deutes. També qui no cobra el què li pertoca perquè som molts a parar la mà. És hora d’endreçar la casa. De llançar trastos vells inservibles que ocupen lloc. De presentar un model governatiu amb nacions competitives, independents i autosuficients a nivell europeu. No tot va quedar lligat i ben lligat en el redactat constitucional de 1978 perquè ningú tenia la bola de vidre del futur.

Ramon Mas Sanglas – 22/8/2012